Mitjançant una primera lectura dels papers de l’arxiu Roberto Bolaño, Valerie Miles demostra que va Bolaño va escriure disciplinadament gairebé vint anys sense publicar amb prou feines, i per mitjà del seu mètode de reciclatge continu, el sotabosc del seu món creatiu va créixer fent-se cada vegada més ric i dens. Bolaño escrivia una idea o percebia una imatge o captava a l’instant una metàfora i la reescrivia de nou d’una altra manera, potser en vers, o convertia una columna en dos o un poema en una prosa, esculpint a consciència. També escrivia a partir d’estímuls visuals, quadres, escultures o fotografies o fins i tot de la dansa de Martha Graham. Miles va repassar alguns d’aquests elements ocults en l’obra de Bolaño, que —afirma— «contribueixen a aquesta cèlebre qualitat imantada en la seva prosa, com un camp de reflexos amb mirada familiar.»