Estades temàtiques / Residència de guions 2025-2026 II / Olot
PAU MIRA
Del 2 de març de 2026 al 6 de març de 2026
Biografia
Pau Mira és un director de fotografia i cineasta nascut a l’Hospitalet de Llobregat. És graduat en direcció de fotografia a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), on actualment és docent. L’any 2022 signa la fotografia del llargmetratge documental El Salón, dirigit per Pere Sastre, guardonat com a millor pel·lícula balear a l’Atlàntida Film Fest 2024.
També fotografia curtmetratges com Si mai no ens haguéssim separat, dirigit per Marc Esquirol, estrenat D’A 2023, El Banderillero de Jorge García i Utopías y otras especies dirigit per Júlia Izaguirre, produït per la EQZE. Roda com a segona unitat llargmetratges com The Human Hibernation de l’Anna Cornudella, estrenat a la secció Forum de la Berlinale 2024. Recentment ha dirigit la fotografia del llargmetratge documental NoBody, dirigit per Carlos Villafaina.
Paral·lelament, desenvolupa el seu primer llargmetratge documental com a director, No sé xiular com els pastors produït per Lastor Media i Pausa Dramàtica Films, una pel·lícula íntima fruit de l’acompanyament amb la càmera des de la infància del seu germà petit Pere. Com a cinematògraf, explora noves pràctiques híbrides de representació formal en el cinema de ficció i no-ficció.
Projecte
A Faberllull escriurà el guió del llargmetratge documental titulat No sé xiular com els pastors.
En Pere, un jove amb diversitat funcional, somia convertir-se en pastor i fer una pel·lícula amb el seu germà Pau. En complir la majoria d’edat, acompanyat d’un pastor, aprendrà a cuidar un ramat d’ovelles. Els seus dies transcorren entre la ciutat i el camp, sempre al costat de la Suau, un xaiet que el seguirà arreu fins a la resolució d’incapacitació. Aquesta és la carta d’amor del Pau a en Pere, qui fa anys que el filma per por a perdre’l.
Durant la Residència de Guions de l’Acadèmia del Cinema Català, el pas per la Faberllull ha estat, per a mi, una manera de prendre distància. Venia d’un procés molt lligat al meu dia a dia, tant familiar com creatiu, i necessitava apartar-me’n per poder mirar la pel·lícula des d’un altre lloc, amb distància. L’aïllament m’ha donat aquest espai mental, aquest silenci imprescindible per escoltar millor el que el projecte demana.
Compartir aquest temps amb companys que es troben en un moment similar ha fet l’experiència més rica i més humana. Hi ha una complicitat que neix de la vulnerabilitat compartida i del desig de tirar endavant. Fer cinema és, des del seu origen, un art col·lectiu que comença ja en l’escriptura, perquè el cinema neix en el moment en què l’imagines. Poder dedicar-se només a crear, sense interrupcions, és un privilegi que es fa evident des del primer dia del retir.
Tot això en un entorn que té, per a mi, una càrrega emocional especial. Olot i la Fageda formen part de la meva infantesa, i retrobar aquest paisatge des d’un altre moment vital ha estat bonic. La Fageda té una màgia que s’infiltra en el procés de creació i imaginació. L’estada a Faberllull ha estat, en essència, una pausa necessària per abordar la pel·lícula amb més claredat i profunditat.