Estades individuals / Andorra
FERRAN JOANMIQUEL PLA
Del 3 de juny de 2024 al 12 de juny de 2024
Biografia
Ferran Joanmiquel és dramaturg, director i professor de teatre en diferents àmbits socioeducatius. Ha guanyat diversos premis de dramatúrgia: el Boira de Vic per Riu Gener; el Recull de Blanes per Dinou; el Bartrina de Reus per Blau; el de Calldetenes per Vidres als ulls; l’Inicia’t de Badalona per La filla de Chagall; l’Octubre de València per Tots els colors del blanc, i el Pepe Alba de Sagunt per Dones que parlen. Entre les seves obres estrenades, hi ha Dinou (direcció de Carles Fernández-Giua) i Blau (direcció de Jordi Prat i Coll, sala Beckett). Amb la seva companyia Cos a Cos, ha dirigit Vidres als ulls, La crida, El rey del Gurugú, La filla de Chagall i Cent dies i cent vides (Festival Temporada Alta). També ha dirigit les peces documentals El color de la llum i El·lipsi en el marc del Cicle de teatre Verbatim de La Planeta.
Projecte
Frontera – Projecte d’escriptura teatral
El plantejament inicial és que Frontera sigui un text que parla sobre la relació d’un pare i un fill, dels silencis i neguits que teixeixen una relació familiar, de les expectatives de futur que qualsevol pare, inevitablement, projecta sobre el seu propi fill o filla; de la dificultat d’entendre i acceptar, en definitiva, l’altre tal com és, amb totes les seves ombres.
El text vol ser, alhora, una reflexió al voltant de la mort, de l’instint de superar-la, tema amb el qual, des de fa uns anys, s’especula molt en l’àmbit biotecnològic.
És possible transcendir el dolor i la mort? En un futur proper, la ciència ens permetrà ser tan longeus que vorejarem la immortalitat? Podrem decidir sobre com volem que siguin els nostres fills i filles a través de la manipulació genètica? Aquestes són algunes de les possibilitats que plantegen els teòrics del transhumanisme, que creuen en un canvi radical de paradigma humanista. I aquests són, alhora, alguns dels dilemes ètics que la ciència i la medicina ja ens plantegen actualment i que demanaran, en un futur potser no gaire llunyà, una resposta ètica, política i social.
UNA RESIDÈNCIA MOLT PROFITOSA
Sempre havia desitjat, d’alguna manera, fer una residència d’escriptura en algun lloc on la natura estigués molt present. On estigués envoltat de natura, vaja. Volia que fos un lloc on, després de passar-me cinc, vuit o deu hores diàries escrivint, pogués sortir de “casa” i anar-me’n a passejar les meves cabòries creatives, caminar, córrer, suar, i en definitiva, oxigenar-me amb el paisatge i a través seu. I això és exactament el que he fet durant la meva estada a La Massana.
Això que dic no és gens arbitrari, perquè té una relació cabdal amb el que és el context argumental de l’obra de teatre que estic escrivint: un pare i un fill atrapats en una muntanya que no els deixa sortir, cosa que els obligarà a passar comptes amb el seu propi passat, el personal i el compartit. I en aquest sentit, “Frontera”, el títol de l’obra, fa referència, de manera metafòrica, a molts tipus de fronteres que l’obra esbossa en el seu contingut: les relacionals, les existencials i, entre altres, també les geogràfiques, ja que el lloc on passa l’acció podria trobar-se, sinó al Principat d’Andorra mateix, molt a prop. Bàsicament perquè es tracta d’una terra de pas entre muntanyes.
Acostumat com estic a haver d’esgarrapar temps d’on sigui per a poder escriure les meves obres (obligacions laborals, conciliació familiar i un fill de nou anys, res de nou), de cop, poder disposar d’un espai tan ideal com és el de l’apartament de residència de La Massana per a poder treballar, ha estat simplement perfecte. I en aquest sentit, ha estat molt profitós, perquè el ritme de treball que m’he imposat ha estat francament intens.
Una obra de teatre no s’escriu només en deu dies, naturalment. Un cop arribi a Girona, on visc, encara em quedarà molta feina per fer a nivell d’escriure, reescriure i repensar. Però el que ja puc afirmar sense cap mena de dubte, és que aquests deu dies m’hauran servit per establir les bases, vull pensar que sòlides, del que acabarà sent “Frontera” al final. Per tot el treball de documentació que hauré pogut fer, per la preparació de l’escaleta, per trobar l’autèntic to dels personatges (importantíssim!), per la trama i per un bon grapat d’escenes i diàlegs que a mi em sembla que estan força ben trenats.
També cal esmentar el Taller de Teatre Imatge que vaig tenir l’oportunitat de realitzar a L’Animal Escola de Teatre d’Escaldes-Engordany, amb un grup molt maco de gent amb el que vam compartir joc teatral i reflexió sobre la construcció social del gènere i els seus estereotips durant més de dues hores.
Dono les gràcies a Faber Andorra i a l’Institut Ramon Llull per haver-me donat l’oportunitat de poder fer aquesta residència. La veritat és que m’he sentit molt a gust i molt ben acollit. Ho repetiria, sense cap mena de dubte.
