Deu traductors, cinc dies, dues llengües, una autora. L’estada a la FaberLlull va néixer i es va desenvolupar sota el feliç signe de la divisió, entès com a repartició i compartició, i sota l’enriquidor signe de la multiplicació. Compartició de la novel·la, dels seus matisos, dels dubtes que constitueixen l’essència mateixa de la traducció. Multiplicació de llengües, de cultures, d’estímuls. De paraules, que són l’argila amb què els traductors treballem contínuament.

Durant els cinc dies de l’estada vam tenir la possibilitat de passar aquesta argila d’una mà a l’altra, i de fer-ho en qualsevol moment, durant les sessions compartides, o ben bé durant les xerrades de sobretaula, o a l’esmorzar, o encara fent una til·la abans de dormir. O caminant per la natura, seguint les petjades d’en Francesc Llobera, àlies el bandoler Serrallonga. I sobretot vam gaudir de l’alegria d’assistir al relat de com s’havia forjat aquesta argila, de com les idees havien brotat en l’autora, d’endinsar-nos encara més en la seva sensibilitat i en el seu procés creatiu. Com afirmava Umberto Eco, per a interpretar un text –i els traductors som intèrprets, exegetes i portaveus– cal partir de la intenció amb què l’autor va crear aquell text, la intentio operis, i cal doncs estudiar aquesta obra amb molt de deteniment. Tanmateix, gràcies a aquesta gran oportunitat, durant una estona vam tenir l’ocasió de poder interactuar amb l’autora, amb les seves fonts i recerques, i de compartir amb ella moments de vida i de creació, o sigui d’intuir i percebre més que mai la intentio autoris del text.

I per a un traductor això és un goig que es produeix rarament. No sols. La generositat de totes les persones que van organitzar, guiar i acompanyar-nos durant el viatge, la professionalitat de tots, amfitrions i crítics convidats, van teixir una xarxa de suport per a tots nosaltres. I van procurar deixar a l’altra banda de la porta la solitud, que és l’únic punt de demèrit d’aquesta boja i estrafolària professió, la dels traductors. Il·luminats, alimentats, inflamats, estimulats, sí que els deu traductors vam poder respirar amb calma la complicitat, viure l’afinitat, créixer a través el diàleg i la conversa. I obrir nous camins, que siguin ja de la literatura catalana, de la creativitat, de la traducció.

Gràcies a la FaberLlull, a l’Institut Ramon Llull, a tots qui ho van fer possible, doncs, i que van cuidar aquesta colla tan diferent i tan semblant de traductors.