Arribar a Faberllull Olot el 21 de novembre de 2023 va ser arribar a un espai-temps aturat, a una atmosfera de llum congelada envoltada de boira i emmarcada per volcans. Quan vaig arribar de nit amb l’autobús a la comarca d’Olot (després d’haver albirat la màgia de Besalú per la finestreta com una aparició espectral), i en baixar, ja vaig sentir que m’endinsava en un nou univers que marcaria de manera indeleble una etapa de la meva vida i de la meva trajectòria artística.

Vaig arribar saturada, contaminada del món «real», sobrepassada d’estímuls buits i de constants demandes externes que avui dia sempre es disfressen d’urgència. Els dos primers dies em va costar deixar de banda aquella realitat externa i principalment banal que, malauradament, ens construeix i ens esborra alhora. Tanmateix, de mica en mica, vaig anar endinsant-me, acompanyada per l’impressionant paisatge exterior i la seva coreografia (crec que cap dels residents oblidem el ball de fulles del segon dia, i que ens va impregnar), en el meu paisatge interior: el paisatge d’el sol del invierno. Un text que va entrar a Faber com un monòleg poètic desdibuixat i va sortir-ne com una primera versió d’un dispositiu teatral amb diferents veus, gràcies als mecanismes de composició que vaig anar trobant, per intuïció i encoratjada també per alguns companys.

Hi havia dies en què avançàvem màgicament en la feina. D’altres que semblaven nuls o inútils. I d’altres en què acabàvem esgotats de baixar al nostre propi abisme i a l’abisme de l’escriptura. I m’expresso en plural perquè, curiosament, tots o gairebé tots experimentàvem el mateix cicle d’experiències, que compartíem cada nit a partir de les 20 h durant el sopar, on Emilio ens atenia amb calidesa.

En el meu cas, i per les característiques del material que tenia entre les mans i de la meva situació personal –totes dues lligades– en diversos moments vaig transitar per la zona d’ombra, intensament. Em vaig esquinçar per dins, i vaig esquinçar l’escriptura. Però sempre em vaig sentir emparada pels boscos i el sol d’Olot; per Pepa i la resta de residents, qui (encara que no ho sapiguessin) em van acompanyar per trobar aquesta sortida de l’Hades que tanca el meu text, un viatge de l’heroi sense fi.

Vaig marxar d’Olot profundament canviada, transformada; plena de llum daurada i potent, com la que els matins inundava la recepció de l’hotel. Tots vam marxar canviats, transformats. I amb les nostres criatures acabades de parir o a punt de néixer sota el braç.

(Tot i que crec que, en realitat, no vam marxar; en realitat, seguim tots allà, en aquell espai-temps aturat, ballant amb les fulles, enmig dels volcans.)