Estades individuals / Olot
MARÍA ELENA NEMI
Del 17 d'octubre de 2022 al 24 d'octubre de 2022
Biografia
La Maria Elena Nemi és dramaturga, directora de teatre, professora de literatura, professora de teatre i coordinadora de tallers d'escriptura. Resideix a Tandil, Argentina. Va treballar com a professora de literatura a escoles secundàries. També va coordinar l'Escola d'Espectadors de Tandil. Va crear els tallers Dame Letra, orientat a l'exploració sensible i sensorial de l'escriptura literària i Àlbum de Família, relacionat amb l'autoficció i la història familiar. La seva escriptura teatral és una poeturgia. És a dir, una hibridació d'operacions dramatúrgiques i líriques; llenguatge poètic plasmat a l'expressió escènica. Les seves obres Mordisco, Sal de Amor, Juanes, Magnolias i Desvistiendo silencios mostren l'espai íntim femení des del llenguatge sensorial-poètic, la metàfora i el ritual.
Com a investigadora ha fet publicacions sobre la seva pròpia dramatúrgia poètica i col·laborat en projectes de recerca a la facultat d'Art, UNICEN.
Actualment està escrivint la tesi de mestratge en Art i Societat a Amèrica Llatina.
Projecte
"Teatralidades de paisaje: Murmullo de volcanes".
Durant la meva estada exploraré les escriptures de paisatge a la recerca de la seva teatralitat, traçant llaços des de la meva experiència sensible i sensorial unint tres geografies:
1- Les muntanyes de la ciutat on visc, Tandil, la pedra que batega des de fa 2.200 milions d'anys.
2- La Serralada dels Andes: la meva experiència de tres dies recorrent un circuit de 100 quilòmetres entre els volcans Villarrica, Quetrupillán (Xile) i Lanín (Argentina).
3-La zona volcànica de la Garrotxa: habitant els seus paisatges volcànics, caminant pels seus senders, olorant la seva vegetació, abraçant les seves textures, deixant-me guiar pel seu so natural.
Beneïda per la natura que m'abraça amb la secreta força del volcà, assajo algunes paraules que intenten traduir aquesta meravellosa experiència.
Vaig arribar a Olot i a Faber guiada per l'atzar, perseguint un projecte d'escriptura que tot just començava.
Vaig trobar un paisatge habitat de poesia. Què més podia demanar? Però hi va haver més. Hi va haver un espai serè per exercitar la concentració, un temps precís per treballar en harmonia, un intercanvi creatiu amb altres residents sense que la diferència de llengües fos una limitació. És que l'art és la nostra llengua en comú.
Menció especial a Pepa i Gavina per l'amabilitat, la dedicació i el somriure constant. I a l'Emilio, per la gentilesa amb què ens rebia cada nit a l'hora del sopar.
Agraïda i meravellada celebro aquesta trobada.
