La natura del moviment, practicat i observat

Durant la meva estada a la residència Faber vaig tenir l’oportunitat de participar en uns quants assajos del Colectivo Lamajara (un grup de tres ballarins: Paloma Hurtado, Daniel Rosado i Reinaldo Ribeiro) sobre el seu projecte Labranza. A continuació presento alguns detalls arran d’observar la feina d’aquests artistes i parlar amb ells, així com algunes reflexions pròpies que faig del projecte.

__

La dansa sempre ha estat considerada un tipus d’art problemàtic pels filòsofs. Hi ha molts obstacles, els quals fan gairebé impossible teoritzar o fins i tot conceptualitzar la dansa. És només quan s’està representant que desapareix el moment en què el cos està tranquil, i –el pitjor de tot– en el pitjor dels casos això es fa en sentit literal. Quan rumiem bé aquesta idea, ens adonem de seguida que la dansa és semblant a altres temes també dubtosos pels filòsofs: les accions més primàries de la vida humana. Paradoxalment és més fàcil parlar de temes més complicats i entendre’ls, que no pas parlar de temes més bàsics i fàcils d’entendre. Quina és la relació entre el cos i la ment? Com utilitzem els objectes i les eines del nostre voltant? Com col·laborem els uns amb els altres? Com ho fem per recordar el moviment o imitar-lo d’algú? Com és possible que puguem crear la coreografia i improvisar? El estudiosos de la fenomenologia i la cognició han estat estudiant aquests temes durant anys i encara no tenim respostes satisfactòries. Potser la conclusió d’aquests temes apareixerà en els propers anys tot i que sembla que es necessita una resposta més acceptable. Per tant, potser els discursos sobre aquestes activitats dels humans s’haurien d’expressar en un llenguatge corporal i motor del moviment? Sembla que l’únic camí de comprensió fenomenològica de l’activitat humana és mitjançant la participació –com un participant actiu o com l’observador. El projecte Labranza del col·lectiu Lamajara dona als espectadors l’oportunitat d’experimentar el moviment humà d’una manera pura i complexa.

Com una pràctica de moviment es pot fer servir com a manera de compartir una experiència essencial humana de l’ésser corporal? Tres ballarins busquen una resposta durant el procés de treball del seu projecte, el qual es divideix en tres dimensions. D’una banda, els artistes de Lamajara estan desenvolupant un mètode pràctic que es podria aplicar en diferents situacions en què els usuaris tenen capacitats molt diverses (uns són professionals de la dansa i d’altres no). Uns quants exercicis desenvolupats en el marc de la pràctica pretenen activar el més bàsic, el potencial que tots tenim dins el nostre sistema motor. D’altra banda hi ha l’activitat social que estan creant en col·laboració amb la gent de la localitat –el grup de persones que no són ballarins i que voluntàriament participen en el projecte. I finalment hi ha l’espectacle de dansa, el qual ara per ara l’estan representant tres ballarins de Lamajara, però al final del procés se suposa que darrere d’aquest espectacle hi ha un grup de professionals.

El treball preliminar el van fer durant deu dies en una granja local. Tres ballarins treballant en el camp plantant, collint i recol·lectant. La intenció principal era desenvolupar el moviment basat en les accions naturals de la vida diària. A partir de les mostres derivades d’aquelles experiències de vida reals que ells van treballar a l’estudi desenvolupant diferents interpretacions dels moviments i buscant nous nivells per experimenta aquestes activitats. Els moviments que es desenvolupen se suposa que representen la vitalitat de l’expressió humana carnal i motora. La trobada entre ballarins i camperols, els quals treballen principalment amb els seus cossos, és un espai interessant de reflexió en la part principal de la identitat humana. Els artistes es pregunten si aquest nucli, la natura corporal dels éssers humans, és alguna cosa que ens uneix amb més força o que ens diferencia i ens divideix culturalment. És pitjor adonar-se que els artistes cobreixen els miralls durant els assajos a l’estudi. En les coreografies creades tradicionalment, els artistes utilitzen els miralls per observar-se des de fora, per controlar el moviment i corregir-se quan fan alguna cosa diferent de la que pretenien o simplement cometen un error. L’acte de rebuig intencionat fa que es permeti als ballarins simplement ser un cos i no una idealització inqüestionable del cos. En aquest procés de perspectiva visual i estètica està subordinat al significat de les experiències creades durant el procés, el qual és compartit tant per participants com per espectadors.

Durant el desenvolupament de la pràctica els artistes preparen tres tipus de moviment –agafar, treure i empènyer– i també tres nivells de moviment. El primer, ajupits, es basa en la posició que es fa servir quan es planta el cultiu al camp. El segon, inclinats cap al terra, es basa en l’acció de recollir les llavors o les plantes del terra. L’últim, dempeus, ve del moment de no acció, observant, relaxant-se i preparant-se per treballar. Es desenvolupa i es crea en la proximitat rígida del dia a dia, les experiències bàsiques de la gent i la seva rutina diària, una peça que té com a objectiu crear el natural, un ambient honest, que no estigui intervingut per cap interpretació intel·lectual. Si bé la comprensió de la naturalesa de la vida humana concebuda d’una manera molt primitiva, els artistes posen l’accent en la naturalesa corporal i corpòria de l’experiència humana. Les eines utilitzades durant el treball són molt importants i primordials per a l’experiència humana. Els ballarins de Lamajara utilitzen el bastó com una representació simplificada i física d’una eina, així com la metàfora d’aquesta. El bastó com un objecte simple es pot interpretar de diverses maneres –com una eina per podar, un objecte natural (una branca), etc. Durant els assajos es van exercir diferents rols –de vegades són un objecte utilitzat per l’artista, mentre improvisen i busquen noves possibilitats de moviment i troben maneres que podrien contribuir a les experiències compartides pel grup. Mentre que els ballarins improvisen quan són a l’estudi, utilitzen els bastons com un moviment desencadenant. Un bastó és un objecte entre dos ballarins que els connecta l’un amb l’altre. Aquest contacte no directe està canviant la naturalesa tradicional de contactes d’improvisació. Els bastons estan emmarcant les possibilitats per al moviment, estan animant els ballarins a descobrir les solucions de moviment de caixa. En altres exercicis els bastons semblen eines esportives, quan els ballarins se’ls llancen els uns als altres i intentem agafar-los.

Les dues coreografies –una representada pels professionals i una altra per un grup dels voluntaris– estan construïdes a partir de les seqüències dels jocs improvisats. Aquest mètode obre un espai per a una experiència autèntica de moviment –tant per als professionals com els aficionats. Com a projecte social Labranza dona als participants l’oportunitat d’experimentar la seva existència corporal d’una manera diferent a la qual estan acostumats i utilitzar la dansa com una forma d’expressió individual i compartida.

Tant els exercicis desenvolupats com a part del mètode i la simple coreografia preparada per als participants reflecteix els components importants de la cooperació del grup. Com a companys s’han d’adonar que les seves accions influeixen i depenen dels moviments dels altres. És molt intens quan els artistes estan connectats pels bastons, però també és visible quan ballen junts sense contacte físic directe. Veient els professionals i aficionats durant els assajos és molt diferent; ells es mouen de manera diferent i és obvi que experimenten el ball de manera diferent. No obstant això, el treball del col·lectiu ens fa ser conscients que el moviment humà –ja sigui professional o privat– té el seu nucli essencial en la nostra existència carnal bàsica i simple. Fins i tot, el projecte Labranza planteja moltes preguntes sobre l’altre tema, també importants per als seus creadors: la natura. Avui en dia les preguntes com ara què és natural? o quina és la naturalesa? semblen molt complexes i incòmodes de respondre. En la base del desenvolupament de la civilització humana hi ha la idea de la conquesta i l’explotació de la natura. Sembla que la natura no sigui important per nosaltres –almenys sempre que no ens afecti com a éssers socials i culturals que viuen a les metròpolis gegants el 2017. No obstant això, els ballarins de la Lamajara plantegen la qüestió de la relació personal amb la natura, que exploren de manera privada, compartint els seus pensaments i experiències els uns amb els altres, amb els participants i els espectadors. La seva perspectiva podria semblar una mica ingènua, però la seva creació transmet una experiència autèntica i estimulant.