Estades temàtiques

IBIS ALBIZU

Del 12 de març de 2017 al 26 de març de 2017

IBIS ALBIZU
Doctora en Filosofia i titulada en Ballet
País Basc

Biografia

Ibis Albizu és doctora en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid. Titulada en Ballet per la Royal Academy of Dance, és llicenciada i màster en filosofia. El seu projecte doctoral va estar becat per diferents institucions, com l’emblemàtica Residència d’Estudiants. Ha estat docent de la Facultat de Filosofia de la UCM i ha fet estades de recerca a universitats com París VIII, i en centres de documentació com el Ballet de l’Òpera de París. És autora de nombrosos articles i ha impartit conferències en diferents ciutats d’Espanya i França, on exerceix com a crítica de dansa. La seva línia de recerca se centra en la teoria de la dansa i la construcció conceptual de la modernitat. Els seus dos primers llibres veuran la llum el 2017.

Projecte

Durant la meva estada a Faber faré una doble tasca: investigació i crítica de dansa. La meva intenció és indagar en el concepte de naturalesa present en les propostes coreogràfiques dels residents. Aquesta noció, recurrent en la dansa moderna i contemporània, sol correspondre amb idees de gran pes filosòfic, com l’alliberament del cànon clàssic o el retorn a la naturalesa perduda. La tasca d’investigació donarà lloc a un seminari, una conferència i un article acadèmic. En paral·lel, m’agradaria compartir l’experiència coreogràfica dels residents fent entrevistes i difonent el seu treball en premsa especialitzada.

La naturalesa del que és artificial. Labranza, del camp a la ciutat

En aquesta època de reproductibilitat tècnica –en la qual consumim aliments sotmesos a complexos sistemes industrials, escrivim des d’ordinadors i ens relacionem tan quotidianament amb les màquines que fins i tot ens arribem a preguntar què ens en diferencia– el món de l’art recorda amb afany la idea d’allò natural.

El mite d’allò natural ve d’antany i sembla incrustat en el nostre ADN cultural com a mínim des del naixement del llenguatge, aquest dispositiu que ens enreda en un tótum revolútum simbòlic i que ens imposa una distància amb allò natural. Des que parlem sembla que ja no podem ser només animals, que ja no gaudim de la immediatesa de la natura i que estem presos d’una distància que, al llarg del temps, vivim amb més o menys nivell d’incomoditat però que, en tot cas, mai sembla resolta del tot.

Potser per això és un dels grans temes de la filosofia, perquè ja fins i tot els antics grecs el tenien com a obsessió ineludible, ja que de la seva correcta resposta feien dependre la nostra condició humana. Grans filòsofs com Plató o Aristòtil defensaven que tenint en compte que som humans, el nostre espai propi és el logos, és a dir, la paraula o raó. Ja que no som déus (que habiten allò diví) ni bèsties (animals que viuen sotmesos a les lleis naturals) hem de viure en la polis o ciutat on les lleis i la política es preparen en la hilarant tensió entre el que és diví i el que és animal. Els nostres filòsofs no negaran les dificultats que suposa habitar correctament aquest terreny intermedi, el mateix en el qual la providència sembla que ens hagi abandonat a la nostra sort, però no els tremolarà el pols en defensar que constitueix la nostra veritable naturalesa.

L’art de la dansa no ha estat aliè als vaivens d’aquesta esbojarrada paradoxa, potser una de les més essencials de les moltes que ens travessen. La tècnica acadèmica, malgrat la forta descodificació corporal que suposa i la constant lluita que encarna contra criteris com la gravetat, ha estat considerada per molts teòrics com a «natural»; han estat ells qui han defensat al llarg dels segles que era la millor representant dels anhels als quals la «nature» podia aspirar. Paral·lelament, molts filòsofs defensaven que allò pròpiament humà és el terreny en el qual Déu ha fet el favor de situar-nos fent-nos a imatge i semblança seva i que, o bé sigui a causa del pecat original o de l’especial situació en la qual ens trobem per la nostra condició humana, ens han llançat des que hem estat expulsats de l’Edèn, aquell jardí absolut que encara avui constitueix la més pura imatge de la natura virginal. Encara segles després de l’edat mitjana ens continuaven recordant des de les tribunes de les universitats i de les esglésies que ens humanitzem quan ens comportem correctament en l’àmbit social i quan utilitzem adequadament la nostra arma més poderosa, la raó, és a dir, quan guiem els nostres actes amb moral. L’anomenada segona natura, la que ens ofereixen els dispositius culturals, acabarà abrigant-nos com la pell als animals.

Tan arrelada estava aquesta idea que defensava que la natura (tantes vegades associada a la fúria de les grans catàstrofes) és propi de les bèsties, que s’haurà d’esperar a la Il·lustració per trobar les primeres defenses que s’atrevien a relacionar allò natural amb alguna cosa bona. En la filosofia, la idea del «cos alliberat» o «cos natural» troba la primera gran via d’expressió gràcies a teòrics com Rousseau, qui veu en la ciutat la presó i corrupció d’una natura perduda que, si no fos per l’educació cívica i la seva consegüent perversió social, hauria seguit en la línia del feliç «bon salvatge». Aquesta idea, que ha tingut una forta presència en la dansa moderna gràcies a coreògrafes com Isadora Duncan, és diametralment oposada a aquesta natura que mostra la pintura realista o aquella que podem llegir en històries sobre els camperols, en les quals les condicions de la vida del camp semblen preses d’una duresa que només les comoditats de la ciutat podrien alliberar. De fet, la desesperació per escapar de la dura vida del camp va ser l’impuls que va motivar el desig por poblar les ciutats i que ha acabat per crear la vida moderna tal com la coneixem avui. Potser per això resulta més paradoxal que sigui precisament avui dia quan gaudim de les més altes comoditats de la ciutat, quan associem allò natural amb allò sa, allò desitjable i allò bo, fins al punt que torna a ressonar en les nostres pantalles el desig del retorn a la natura. O potser no, ja que només podem voler retornar a allò que hem perdut.

Sigui com sigui, moltes de les propostes coreogràfiques actuals –negant o posant en qüestió la forta empremta del cànon clàssic en la dansa o bé fent-se eco de la urgència per recuperar allò natural– indaguen la idea d’una natura perduda que els seus protagonistes busquen recobrar per mitjà d’una trobada experimental. Fruit d’això són les creacions coreogràfiques en les quals el cos s’expressa per mitjà de vectors predeterminats (com la mimesi amb les formes naturals) o relats (històries) que giren entorn la idea d’allò «natural». Tant és així que, malgrat que aquesta pregunta podria estar molt gastada, continua tenint vigència: què és la natura?

El colectivo LaMajara –format pels ballarins Daniel Rosado i Reinaldo Ribeiro– ens ofereix amb «Labranza» una oportunitat en la qual, juntament amb la col·laboració de la malaguenya Paloma Hurtado, ens conviden a revisitar allò natural mitjançant un joc de referències pictòriques, musicals i experiencials que es nuen tornant a posar en el centre la pregunta clau: què és natural per a nosaltres?

Aquest web només utilitza galetes de sessió amb finalitats tècniques i analítiques, no recull ni cedeix dades de caràcter personal dels usuaris sense el seu consentiment. Tanmateix, sí que utilitza galetes de tercers amb finalitats estadístiques. Podeu obtenir més informació o administrar-les oposar-vos-hi fent clic a "+ Info"