Estades temàtiques / URBANISME / Olot
SOFIA ROYO
Del 10 de gener de 2018 al 16 de gener de 2018
Biografia
Catalana d’origen (Tortosa, 1991). Viu entre Catalunya, Andalusia i Holanda. Politòloga de formació. Actualment, estudiant de doctorat en Dret a la Universitat de Granada i investigadora del Departament de Dret europeu i internacional de la Universitat de Maastricht. S’està especialitzant en el camp dels drets fonamentals, concretament en la llibertat artística. El seu treball i producció se centren en els drets dels artistes i en la relació entre el dret constitucional i l’estètica. Tot això dins de l’entramat jurídic i polític de la Unió Europea. La teoria i la pràctica política també li interessen.
Projecte
El projecte que duré a terme durant la meva estada a Faber té com eix principal el paradigma del grafiti. Més concretament, el propòsit d’aquest és comprendre els conflictes contemporanis que afronta aquesta pràctica artística en l’entorn urbà des d’un punt de vista institucional per tal de trobar possibles línies de resolució.
Aquesta realitat en expansió present en l’espai públic es reivindica com a lícita amb l’argumentari de la llibertat artística. Però, la seva validesa és limitada. Progressivament, les comunitats tendeixen a flexibilitzar, d’una manera o altra, el seu tractament normatiu. Tot i això, molts dels condicionants de la llibertat artística, es localitzen en l’espai urbà.
Mitjançant l’analitzi d’aquesta modalitat artística, tant mateix els fenòmens amb incidència en l’exercici de la llibertat de l’art dintre del marc mencionat, aquest treball vol fer una modesta contribució a construir una imatge de ciutat més oberta, lliure i inclusiva.
El mirador garrotxí
A les 06.57, en horari d’hivern, s’inicia l’espectacle. El sol va il·luminant la catalana terra.
La primera llum del dia deixa entreveure la pell del paisatge. Es dibuixen salts i relleus. Les fagedes nues i els rostres dels troncs. El bestiari medieval també desperta. Les cabres salvatges i els ases domèstics. Entre matalassos d’alzina i coixins de boix, una geografia física i humana s’insinua. A alguna masia, el cafè puja.
La delicadesa de l’albada, de tonalitats pastel i núvols de vapor calcari, és plaent. Diguem, pròpia d’una postal turística. I, els boscos conten històries que sempre ressonen: de dracs, d’amants, de bandolers i carlistes que s’hi amaguen, dels colors amb els que tot el país vibra, de brous, de pastors, de fabulistes, d’estels o d’impossibles banderes estrellades.
Els murs naturals de la Garrotxa d’alguna forma divideixen el cos que és Catalunya.
Olot, la capital, envoltada de volcans i conreus, jeu ferma. Una ciutat tranquil·la, arrecerada per les muntanyes. El modernisme, els embotits i les llegums estan per tot arreu. I, les titelles de fusta, no tant els Pantocràtors romànics que representen un suposat Deu altíssim, es converteixen en guardianes de l’essència i tradicions catalanes. És el paradigma de la catalanitat més profunda.
A l’interior (de l’hotel dic ara), interiors de balneari. Decoració dels vuitanta. Un quatre estrelles que sembla haver oblidat el seu passat: moltures de fusta, tapisseries de flors, làmpades penjants i moqueta algun dia impol·luts. Ah, i els vidres entelats de les finestres. Doncs, a l’estança si hom espera festa de colors o dels sentits, primaris vull dir, ni amor ni luxúria. Com diria Vergés, el poeta tortosí, a certs hotels hi ha cambres desolades de desolat silenci.
Queden racons que no s’han vist. Llenços per descobrir. Terres que sempre es passen per alt i que obliguen a tornar. Algun dia.
Entretant, alçar la vista, orientació sud. Més enllà de fronteres limítrofes i metròpolis, els marges d’un diu. Parlo d’un terreny pla i ple d’arròs, travessat per l’Ebre. Remor que desemboca a l’altre extrem del país. L’autenticitat és la d’un delta immens. Ni postís, ni massificat. Terra i platges verges on bufa huracanat el vent de dalt. Un paratge sec i castigat on els flamencs, però, encara es banyen elegants entre l’aigua dolça i la mar. I els ametllers floreixen delicats a primers del mes de març. I els canyars segueixen, malgrat tot, dempeus…. De ben segur que el mirador Lo port de la sal, que construiran aquest any prestigiosos arquitectes, garrotxins per cert, a la Punta de la Banya del Parc Natural, s’ho mirarà meravellat.
És que Catalunya és tant diferent de nord a sud.
CC. A la gent i els companys de la residència d’Arts, Ciències i Humanitats de Catalunya. Pels maridatges, la gentilesa i la bona companyia a FABER durant l’estada d’urbanisme.