Si el primer grup de residents de Faber va viure una intensa campanya mediàtica de presentació de la residència, el segon grup de residents ha estat especialment dedicat a oferir propostes culturals a Olot. Aquesta activitat dels residents, que representa un retorn a la societat que els acull, és una de les característiques definitòries de Faber. Els últims dies, l’escriptor David Manderson ha parlat al Casal Marià de la seva visió sobre la situació sociopolítica i cultural a Escòcia, mentre que la periodista i traductora Valèria Gaillard ha explicat davant d’una vintena d’alumnes d’institut què implica la feina de periodista avui en dia. Totes dues propostes són un bon exemple del programa d’activitats que s’anirà impulsant permanentment des de Faber.

El títol de la conferència de David Manderson –Scotland, so near, so far- ja anticipava les inevitables comparacions entre territoris geogràficament tan allunyats però, alhora, amb tants punts de contacte. David Manderson va contextualitzar i emmarcar el procés escocès, però la cantarella de fons resultava més que familiar: les maniobres polítiques en pro i en contra de la independència, la manipulació, el joc brut, la divisió i les escissions, les pensions i els pensionistes, les falses promeses, els cants profètics i la previsió d’escenaris desastrosos en cas d’escissió, la por, la reivindicació dels trets identitaris… I, per damunt de tot, l’inestimable paper de la cultura, les arts, les lletres i les humanitats en l’eclosió de l’independentisme i de les inèrcies cap al referèndum escocès. El fet que s’impartís en anglès i sense traducció simultània va acabar atraient a un nombrós públic procedent de l’Escola Oficial d’Idiomes. David Manderson va suavitzar el seu accent per tal de fer-lo més assequible, va anglicitzar lleugerament la pronunciació, però no pas les seves reivindicacions. Al final de tot plegat, una imatge per la posteritat: la d’una Europa sensible amb els petits estat-nació, una Europa constituïda per un gresol de llengües i cultures embarcades en un projecte comú i transnacional.

Valèria Gaillard, de la seva part, va explicar a una vintena d’alumnes de l’Institut Bosc de la Coma en què consisteix la feina del periodista actual. Ho descriu d’aquesta manera: “Curiosos, atents, simpàtics, educats… els nois i noies de quart d’ESO de l’Institut Bosc de la Coma d’Olot em van posar ben fàcil –he de reconèixer– la xerrada que els havia de donar per explicar-los en què consisteix la feina del traductor i també la del periodista literari. D’entrada hi havia, entre la vintena d’assistents, una noia que es plantejava estudiar Traducció i Interpretació, i una altra, Periodisme. Bé. És cert que els preocupava molt saber si els traductors i els periodistes es guanyen bé la vida, i com s’aconsegueix tenir feina d’aquests oficis tan interessants que sembla increïble que algú et pugui pagar per exercir-los. Cert. Aquí els vaig dir que, si ja en els meus temps va ser difícil, ells hauran de ser encara més versàtils i imaginatius però que, al capdavall, és qüestió de sort i de perseverança.

“El cas és que vaig intentar fer-los entendre que la traducció no és gens ni mica una tasca mecànica, i per demostrar-ho només em va caldre llegir un article de diari que es notava havia passat per un corrector automàtic, perquè l’ordre de les paraules no era l’habitual en català. Per molts programes que hi hagi, res substitueix la tasca del traductor. Els vaig advertir dels perills de les frases fetes a l’hora de traduir, de les ironies i dels dobles sentits de les paraules: «Com traduiríeu “aquell home anava torrat” en castellà? “Aquel hombre iba tostado?” Oi que no?», i ho van entendre de seguida.  Amb el diccionari francès-català a la mà els vaig ensenyar que una simple paraula podia tenir diversos equivalents. Quin triar? Aha!, no és tan senzill com sembla, i tot indica que la tasca del traductor és ben creativa, per bé que invisible, perquè un text ben traduït ha de fluir com si estigués escrit en aquella llengua. Això que diu el Javier Calvo que el traductor és el “fantasma en el libro” també els va fer molta gràcia.”

“O bé –i aquí van fer uns ulls com unes taronges– quan els vaig explicar les meves dificultats per traduir “truqueur” del francès, una paraula que fa referència a un prostitut jove, homosexual i xantatgista que treballava en el París de principi de segle XX quan  l’homosexualitat estava prohibida? «Vaig haver de recórrer al mateix Quim Monzó», els vaig explicar –i aquí un remor va recórrer l’aula–  «via twitter per trobar una solució, i em va recomanar “xapero”, atès que el català no té cap paraula de l’argot pròpia per aquesta figura.» Ras i curt, va ser una sessió intensa, divertida i amb preguntes molt interessants -«t’has emocionat mai traduint un text?», «et donen pressa les editorials per tenir els textos enllestits?», «què passa quan comets algun error en un article del diari?»… – que denoten una intel·ligència viva i voraç i, qui sap, si potser més d’un d’aquests nanos, al final, s’acabaran dedicant a la traducció o al periodisme!”