Estades individuals / Olot
MICHAEL MIROLLA
Del 25 de setembre de 2023 al 6 d'octubre de 2023
Biografia
Michael Mirolla és autor de 17 novel·les, obres de teatre, guions de pel·lícules, col·leccions de contes i col·leccions de poesia. La seva novel·la The Last News Vendor va guanyar el Hamilton Literary Award 2021 i la seva col·lecció de poesia At the End of the World va ser finalista el 2022. Tres llibres anteriors —The House on 14th Avenue, Lessons In Relationship Dyads i Berlin— van ser guanyadors del Bressani. Premi. El seu treball ha estat guardonat amb els premis nacionals al millor llibre, els premis Reader View i els premis Indie Book. Dos dels seus contes van ser nominats al premi Pushcart. Michael ha treballat com a editor durant més de 40 anys i ha estat redactor en cap de Guernica Editions des del 2010. A la tardor del 2019, Michael va fer una residència d'escriptor de tres mesos a la Historic Joy Kogawa House, durant vegada que va acabar el primer esborrany d'una novel·la, La segona llei de la termodinàmica. Un simposi important sobre la seva escriptura està previst que tingui lloc a Toronto el maig del 2023. Nascut a Jelsi, Itàlia, Michael va créixer a Mont-real i actualment viu a Hamilton, Ontario.
Projecte
Durant la meva estada a faberllull completaré la meva novel·la distòpica d'un futur proper, "Què hi ha d'això...?" És una mica després de mitjan segle XXI. La parella amorosa Elspeth i Marybeth se sorprenen i emocionen quan un cotxet amb bessons idèntics es deixa a la coberta posterior amb un missatge gravat que els adverteix que no intentin tornar els nadons o podrien ser detinguts per segrest. Utilitzant falsos inicis, notes a peu de pàgina, aproximacions directes al lector, llistes, preguntes sobre qui poden ser els autors i fins i tot una dosi d'autocrítica, la història es desenvolupa a partir d'aquest punt mentre El i Mar treballen dur per crear una família. sota les circumstàncies. Això es fa encara més difícil quan descobreixen que els nadons tenen trets inusuals que potser podrien explicar per què es van deixar en primer lloc. I tot té lloc en un món en desintegració que pot deixar els humans incapaços d'explicar les seves pròpies històries.
Una experiència que val la pena de repetir.
Quan vaig arribar a l’estació d’autobusos d’Olot, després d’un trajecte de 24 hores en cotxe, avió i autobús (dues vegades) no sabia què m’esperava. Vaig arribar a l’Hotel Riu Fluvià més tard, al vespre, després que la Pepa hagués plegat. Tampoc en aquest cas no sabia què m’esperava quan vaig baixar a sopar. Els altres hostes em van donar la benvinguda i van fer que em trobés com a casa des del primer moment. (El got de vi negre hi va ajudar!) L’endemà em vaig trobar amb la Pepa i li vaig agrair l’entusiasme i l’eficiència (una combinació que no trobem gaire sovint en una sola persona). Em va explicar el funcionament de la residència i vaig anar per feina.
L’habitació de l’hotel estava preparada per a un escriptor: hi havia un escriptori, una cadira còmoda, endolls a mà i un llum de taula. Això em va permetre de col·locar el portàtil damunt l’escriptori i posar-me a treballar tan bon punt vaig arribar. Així va engegar una rutina que vaig intentar no trencar, ja que sabia que havia d’acabar el projecte de redactar el següent esborrany de la meva novel·la. Cada dia feia el següent: dedicava mitja hora per esmorzar cap a les vuit; feia una caminada d’un parell d’hores per les senderes i corriols que hi ha al voltant de l’hotel (cada dia provava una ruta diferent que sovint em portava fins als antics camps de lava i els volcans adormits); després, tornava a l’escriptori per passar-hi unes hores de concentració fins a l’hora de dinar. Havent dinat, tornava a treballar en la novel·la per «polir-la» i preparar-la amb l’esperança que un editor s’hi interessés (jo mateix, que en soc, sé com és de difícil aconseguir-ho).
A les vuit del vespre (quan havien passat exactament 12 hores des de l’esmorzar), em reunia amb els altres hostes per sopar. El menjar era excepcional, i el servia algú que, a més de tenir gràcia, gaudia fent sonar música romàntica de guitarra des del seu telèfon mòbil.
Fou una rutina que vaig mantenir durant tota la meva estada: deu dies que van ser totalment productius i en què vaig aprendre molt. Vaig acabar l’esborrany de la novel·la i fins i tot vaig poder escriure una sèrie de poemes sobre diversos aspectes d’Olot i rodalia.
Afirmo, humilment, que així és com haurien de ser totes les residències d’escriptura: oferir a l’hoste l’oportunitat de centrar-se en un projecte i acabar-lo. Això no sempre és possible quan som a casa. Allà sempre tendim a deixar les coses per a més endavant i a trobar excuses per no fer la feina. En una residència et sap greu no aconseguir l’objectiu que t’havies proposat complir.
Recomano Faberllull Olot a qualsevol escriptor (o artista) que es prengui la feina seriosament.