Biografia

Meridià 70ymedio Teatro, de la qual és directora artística. Com a autora a signat i dirigit les obres: Param de la Memòria, Noció de Buit, Estació terminal, Tornada al Camí de la Retirada, Chejovianas, 1973, Els Gira-sols de Van Gogh, El Fred, Brut, el poder o la virtut, La Espera, Sempre Oblido el paraigua quan tinc set, Simone, La Carn, Entre les Onades. Virginia Woolf, Paraula i Vida, El Pont, Desterrades i Ofèlia, així com l'adaptació i la direcció de nombroses obres d'altres autors, entre ells Mishima, Sartre, García Márquez, Ibsen, Shakespeare, entre d'altres. Ha rebut el premi Eugenio Guzmán al Millor Director. L'obra Estació Terminal ha estat seleccionada per al III Festival de Dramatúrgia Femenina d'Atenes i Noció de Buit va quedar finalista al I Creative Art Platform, per ser presentada a Makaronka, Rússia.
Ha publicat a Arola Editors quatre de les seves obres: L'Espera, Simone, Entre les Onades i Desterrades, a l'Editorial Edual Els Gira-sols de Van Gogh, a la revista Raudem Sempre Oblido el paraigua quan tinc set ia la revista Creative Art Platform, Notion of emptiness.

Projecte

Quan vaig decidir deixar Xile, rumb a Barcelona, ​​ja fa vint anys, buscava anar una mica més enllà d'allò que havia après, buscava altres formes, altres llenguatges, altres referents que obrissin noves portes a la meva escriptura i al meu ofici com a directora. Moltes obres han passat des de llavors. Però aquests darrers anys han estat un temps de silenci, d'una banda, el que tots hem viscut amb la pandèmia, però de l'altra, un de més íntim i fràgil, el de l'escriptura. A quina mar ens submergim?, per què bussegem?, feia que costes?, amb quins riscos? Crec que el sentit, encara que imperceptiblement, ha canviat després de la tancada. Què volem dir?, de què parlem quan parlem? i sobretot què callem quan parlem? Com a dramaturgs vivim el silenci de l'escriptura, la solitud de la paraula, una solitud necessària perquè el text parli, però de vegades aquesta solitud paralitza i el buit només es converteix en un buit impossible d'omplir. Sorgeix aleshores la necessitat de trobar-se. Quan vaig rebre la invitació per participar en aquest taller d'Escriptura Contaminant, no vaig dubtar a acceptar el desafiament. La possibilitat de treballar en un projecte conjunt, que ens permeti permeabilitzar les veus, les idees, de forma lúdica i profunda, enfrontar el desafiament d'una escriptura transcultural, amb impostos tant externs com interns i obrir-nos a cooperar, donar suport, coexistir a la paraula i amb la paraula, em sembla una forma bonica de tornar a reencantar-nos amb l'escriptura i amb el teatre. Viure la possibilitat bonica d'una escriptura compartida.