Escriptura als volcans

Personalment va ser una experiència extraordinària, crec que a nivell psicogeogràfic només comparable amb escriure davant del mar. Els volcans es fan sentir, al punt tal de saber-se un un petit volcà. La introspecció en virtut del paisatge que ostenta l'Hotel Riu Fluviá és inevitable. Què és el que em pot desbordar? Com, quins mecanismes em poden posar en erupció? Sense recaure en l'existencialisme natural de veure's envoltat de volcans, en la petitesa que ens remetria al sofisma de ser la mesura de totes coses, com es pot complementar amb un lloc del qual mai no ha sentit a parlar? Al principi resulta costós, però, en el meu cas personal, vaig tenir un grup que em va permetre reconèixer-me i trobar-me molt més fàcilment. Aquests miralls que van ser els 7 participants restants, en el meu cas, em van tornar una imatge que em va permetre accedir a les entranyes del meu propi volcà de manera molt més dolça. Vaig comprendre la violència que va comportar per pertànyer a Sud-amèrica en les incisives i atinades observacions de Sandra, la meva exagerada eloqüència en els silencis de Thomasz o d'Anna-Maria, em vaig saber intel·lectualment inquiet davant la sorpresa de Johanna, simpàtica davant el somriure constant de Simen, permeable davant la mirada de Marie i contemplatiu davant dels rampells sensibles de Juan Carlos. El mitjà adequat es pot convertir en estímul, objectivació i perspectiva lúdica. A Olot, vaig poder viure la il·lusió dels temps verbals, baixar la guàrdia quant a l'hora (si bé hi havia un horari, no obligatori, per esmorzar i sopar) i surar i perdre'm en el temps. És clar que la pau descansava a l'excel·lent predisposició de Pepa i Gavina i l'amabilitat del personal de l'hotel. En aquestes condicions, l'equilibri es dóna naturalment. Quan un està en equilibri ja sap on va on anar i en aquestes condicions és molt difícil no ser productiu. I ho dic més enllà de l'escriptura que fluïa com a lava, sinó també quant a allò introspectiu. El clima configura l’esperit. Els dies assolellats, amb les seves pluges incloses, amb les desfilades de núvols van ser un trajecte que va culminar aclarint un cel estrellat al paisatge interior. Va ser difícil agafar el son, no vaig ser l'únic a reconèixer aquesta raresa, les raons estan encara a punt, vull pensar que va ser difícil reconèixer la diferència entre somni i vigília i també que massa coses es movien endins per conciliar tan fàcilment l'abandonament i la passivitat.