Arribo a la residència FaberLlull per reunir-me amb un grup d'escriptors, acadèmics, viatjants i artistes per parlar i discutir al voltant de la frontera. Jo vinc de la Geografia, i al cap hi tinc sobretot les fronteres territorials; però sé que abans de venir a Olot, primer he hagut de travessar una frontera temporal. He deixat endarrere la continuïtat de les coses de cada dia per submergir-me en un nou ritme que no havia previst. I em pregunto si això és justament el que li passà a la Fina, la perruquera de La felicitat d'un pollastre a l'ast (Marta Soldado, l'Altre editorial, 2018) quan deixà endarrere les "rajoles massa blanques" de la vida convencional per explorar aquells territoris que s'amaguen més enllà de les fronteres quotidianes. Així doncs, miro d'arreglar tant com puc les coses que em retenen a casa, i viatjo de dret al país de les roques "fosques". Allà m'hi espera una altra frontera, que tampoc serà espacial.

Com que una de les residents només parla anglès, decidim amb encert que aquest sigui l'idioma amb què ens comuniquem. Tothom el parla bé, l'anglès; jo, en canvi, amb prou feines l'entenc. Les fronteres lingüístiques poden ser igual de sòlides que els murs de pedra o formigó. Però com que hem vingut aquí a parlar de fronteres, decideixo acomodar-m'hi; instal·lar-me en aquest límit entre la comprensió i la ignorància. Potser en un altre moment i en un altre context, la defugiria aquesta frontera; així i tot, aquí, decideixo viure-la, habitar-la. Per fer-ho, tanmateix, sé que he d'adoptar una altra estratègia, comunicar-me d'una altra manera. Exagero tot el meu repertori de gestos i expressions corporals; amplifico el moviment dels ulls i de les celles; mostro una actitud receptiva en tot moment. Sóc conscient que tota aquesta dramatúrgia no és tampoc el meu fort; però ho intento.

El llenguatge corporal (actitud de les mans, gestualitat de cos, músculs facials) deu ser anterior a qualsevol llenguatge oral. És per això que deu ser també el més universal, tot i tenir els seus dialectes i generar les seves confusions. Aleshores, m'adono que allò que més ens trava a l'hora de traspassar les fronteres físiques, el mateix cos, és justament l'única cosa que ens permet comunicar-nos amb tothom.

Davant meu tinc un mur de vidre i no el puc pas travessar; però si a l'altra banda algú riu i s'ho passa bé, fins i tot si no el sento o no l'entenc, em poso a riure de manera espontània, de manera coordinada. Aquest és l'espai fronterer que he viscut a la FaberLlull: l'experiència del vidre, de la comunicació corporal i dels riures transfronterers.