Estades temàtiques / Traducció de poesia entre el català, l’eusquera i el gallec / Olot
MARÍA ALONSO SEISDEDOS
Del 1 d'abril de 2022 al 8 d'abril de 2022
Biografia
Llicenciada en Filosofia i Lletres (Divisió de Filologia, Secció Filologia Hispànica) per la UAB (1984) i en Filologia (Secció Filologia Gallec-Portuguesa) per la USC (1988).
Al 1986 es va iniciar a la traducció d'obres audiovisuals per a doblatge i subtitulació. Al 2009 va publicar la seva primera traducció literária: O museo da innocència (Masumiyet müzesi), d'Orhan Pamuk, en col·laboració amb en Bartuk Aykan, reconeguda amb el premi de l'Associació d'Escriptors en Llingua Gallega a la Millor Traducció d'aquell any. Des de llavors s'ha enfrontat a diverses obres de literatura per a adults i per al públic infantil i juvenil. Per la versió gallega d'Ulisses de James Joyce, Alonso i els seus col·legues Eva Almazán, Antón Vialle i Xavier Queipo van rebre, entre d'altres, el Premi Nacional a la Millor Traducció 2014 del Ministeri de Cultura, Educació i Esport. I Premi Xela Arias de l'Associació Galega de Profesionais da Tradución i la Interpretació al 2018.
Projecte
Revisaré amb la intenció de millorar un vell projecte de traducció meu: l'obra Vint-i-set poemes en tres temps, de Miquel Martí i Pol.
Traduir poesia a un espai i un temps compartits
Darrera cada porta
hi ha gent que agita cascavells
ran mateix del fondal temptador
de les paraules.
Miquel Marti i Pol: Vint-i-set poemes en tres temps, Edicions 62, 1972.
De tant en tant me'n recordava. Al calaix jeia aquell feix de fulls, vint-i-set i un, com sepultats: una altra vida que no va ésser. Els vaig traduir, els poemes, perquè els sentia propers, malgrat la distància aparentment incommensurable que em separava de qui els havia escrits. Potser, també, en el fons, perquè pensava que me obririen la porta del futur que somiava; perquè era jove i no tenia armes que em permetessin dir «això és el que vull» en veu alta. No ho sé si ara, que ja no soc aquella jove, les tinc ja. Tant se val. He pujat jo també, a poc a poc, sense alçar la veu, l’escala. I s’ha obert, la porta.
Darrere la porta n'hi havia d'altres com jo: traductors, veterans o nous, amb pors, inseguretats i cap certesa que caminen a l’ombra de les paraules d’altres, i al davant una finestra que pintava els colors dels dies com els dies són: grisos i encalmats i blaus i vius, més freds o més calorosos, com a vasa per a l’encontre.
Quan estàvem junts parlàvem de poesia, de traduir poesia, del corriol pedregós i mal il·luminat que no sempre porta a la paraula precisa, dels dubtes imprescindibles per no trair l’original, que nosaltres, de traïdors, no en tenim vocació. Parlàvem de poesia, de traduir poesia, a la sala de Faberllull, als esmorzars, als dinars i als sopars. Vam parlar de poesia al cim dels volcans, a la terrassa, pels camins i les voreres, al bell mig de la fageda d'en Jordà, on també vam callar per dibuixar els ocres o escoltar els cants tímids encara del ocells.
Vam traduir poemes quan érem sols, al silenci de l’habitació, a l’espai tancat on l’esperit creix devorant i fent-se esperit d’altres.