El novembre del 2021 vaig estar una setmana a la residència Faberllull d'Olot, un petit poble del Pirineu català amb una població de 35.000 habitants, enclavat en un paisatge de volcans i boscos, a uns 100 quilòmetres al nord de Barcelona. El destí em va anar bé: en algun moment m'havia cansat de les grans ciutats, preferint en canvi els llocs on encara pogués sentir el vincle amb el paisatge que l'envolta. Va ser una setmana que va proporcionar una preciosa finestra d'oportunitat per escapar de les interrupcions d'una carrera autònoma els projectes i les demandes de la qual sovint envaeixen el temps que soc capaç de reservar per escriure. La residència va ser l'oportunitat de trobar un espai per centrar-me exclusivament en el meu projecte sobre els paisatges de Xile, per traçar una línia a la sorra acabant un capítol d'un llibre i començant a pensar en el següent.

Tot i que la setmana va resultar productiva pel que fa a la feina que havia planificat, durant la meva estada a Faberllull vaig trobar molt més que la solitud concentrada que havia estat buscant. Hi havia Olot mateix, un lloc càlid i acollidor, amb la seva personalitat marcadament catalana. Arribava a trobar a faltar el poble quan s'acabava la setmana i baixava de la muntanya de nou a l'anonimat i la indiferència dels carrers de la gran ciutat de Barcelona. Em trobaria recordant, ja amb un cert afecte, l’obertura d’Olot als paisatges de la Garrotxa del voltant; les vistes des de la finestra de la meva habitació i des dels cims dels volcans que definien la topografia del poble; l'olor del fum de la fusta persistent a l'aire; les roques ígnies negres que s'havien obert cap a les parets de l'arquitectura de la ciutat. I, és clar, hi havia els altres residents amb qui vaig compartir aquella setmana: onze en total, una barreja d'escriptors i artistes visuals de diferents nacionalitats. Hi havia les presentacions i la posada en comú del treball dels altres; l'oportunitat d'aprendre sobre els nostres respectius antecedents i de veure momentàniament el món tal com el veuen els altres. Hi havia la convivència de les nostres converses durant els sopars que s'esteniaven fins a la nit, lubricats per una generosa oferta de vi local.

La setmana va passar ràpidament, massa ràpid, i cap al final em vaig trobar una vegada més reflexionant sobre la importància del viatge: no el fet de marcar les destinacions en una llista o, pitjor encara, de "fer-les", sinó el tipus de viatge. marcat per una autèntica curiositat i obertura a noves trobades, a experiències el significat de les quals només podrem arribar a adonar-nos plenament molt després de l'esdeveniment. Va ser un recordatori de l'important que és per a nosaltres, com a escriptors, com a artistes, com a traductors, sortir a l'ample del món, buscar aquest tipus de trobades, mantenir l'esperit d'obertura i cosmopolitisme, que sent cada cop més assetjat, viu.