Situada en un camí rural a la sortida de la ciutat, la residència Faberllull em va oferir l’entorn perfecte per centrar-me en l’escriptura. La meva finestra a l’Hotel Riu tenia vistes a camps productius i trams de bosc grocs i vermells. Hi havia robots tallagespa que recorrien grans extensions d’herba, agricultors que conreaven la terra, granges que cremaven munts de fulles, i globus aerostàtics que passaven flotant per la cara nua i blanca de la muntanya; tres globus platejats que, a l’alba, adoptaven l’aparença inquietant dels ovnis. La tardor s’anava assentant. Tot i així, l’únic moment en què el cel es va esclarir, va ser per deixar caure una pluja assolellada. Entremig dels gargots, sortia a passejar pels camps de gira-sols, blat de moro, i terra acabada de llaurar (que semblava xocolata negra trossejada). Per a mi, que venia directament de la ciutat, la sensació de llibertat era embriagadora. Al vespre, passejava per camins lleument il·luminats que es bifurcaven en múltiples direccions des de l’hotel i intentava captar la llum de les estrelles. Durant aquestes passejades, vaig descobrir per què només alguns redols de gira-sols en concret mostraven la totalitat dels seus pètals grocs. Eren els que estaven agrupats al voltant de la base dels fanals (disposats cada 50 metres, aproximadament), que dotaven les flors d’il·luminació artificial. Tret d’aquests grups, la resta del camp estava corbada per l’edat, amb els caps inclinats cap al terra. Aquest fenomen explicava per què, de dia, aquests grups de gira-sols miraven al seu voltant en direccions aleatòries —totalment confosos—, sense saber del cert quin Déu de la Llum havien de venerar.