Estades individuals / Olot
F. XAVIER MANUEL RUIZ
Del 13 de setembre de 2021 al 20 de setembre de 2021
Biografia
Francesc Xavier Manuel (La Seu d’Urgell, 1988) és un guionista lleidatà especialitzat en animació, actiu des del 2009. Llicenciat en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, es va estrenar com a guionista júnior al “Polònia” de TV3. Gràcies a una beca “la Caixa”, va estudiar un MFA en guió a Chapman University i va treballar per a estudis com Nickelodeon, Titmouse o Disney Jr. Un cop tornat a Barcelona el 2017, ha estat el guionista de sèries animades com “Jo, Elvis Riboldi” de Peekaboo Animation i “Misha, la Gata Violeta” o “Jasmine & Jambo” de Teidees. També ha treballat com a consultor de guió i, recentment, ha escrit llargmetratges animats d’encàrrec pels estudis Hampa de València o UniKo de Bilbao. Però això no és tot: en realitat, és una colla de gats sota una gavardina. Quin gir de guió!
Projecte
Mindblown és un projecte de llargmetratge d’animació 2D semiautobiogràfic, de com un nen de set anys s’enfronta a la pèrdua a través de somnis lúcids. Quan l'Alec perd, una per una, a les persones més estimades del seu voltant —el seu gat, la seva germana, el seu millor amic, el seu pare— descobreix que pot reemplaçar-los per dobles fantàstics conjurats des del món dels somnis. Aquests somnis lúcids, però, s’acabaran descontrolant i escapant del seu caparró de forma explosiva: és una patologia i alhora un superpoder, i si n’abusa, la realitat s’infectarà de somni i començarà a mutar.
Una setmana somiatruítica
Els somiatruites necessitem temps, molt de temps. Temps destinat a un tipus de pensament creatiu que, a ulls utilitaristes, seria considerat essencialment inútil, improductiu, idiotitzat. Però no ens importa gens ni mica, el que pensin els Ases Profetes de l’Eficiència. I precisament el que necessitava el meu projecte guionístic (atenció, spòiler!) era un raconet d’espai-temps de qualitat. La Faberllull me’l va brindar com manà (o potser ovnis?) caigut del cel: una setmana de desconnexió, rituals, companyonia i perspectiva.
Ai, la perspectiva. És més que necessària quan tens un guió personalíssim entre mans durant anys i panys. El repte és majúscul: una història animada sobre la gestió de la pèrdua i el somni com a paradís construït. Vaig fer un exercici d’espeleologia entre les múltiples versions passades del meu guió —capes sedimentades de possibilitat— per extreure’n l’essencial de cadascuna i mirar de fusionar-les en una versió definitiva. Corre el risc que en surti un monstre de Frankenstein encarcarat, però he tingut en ment el seu antecessor jueu: el gòlem, fet de fang i animat màgicament per la paraula.
Encara l’estic acabant de modelar, aquest gòlem narratiu, però ep!, aquí no hem vingut a presentar resultats en un despatx, si no a compartir vora el foc processos en moviment continu. Un cop tornat d’Olot, encara es manté viu el momentum creatiu d’aquesta setmana somiatruítica, i seguiré prenent cura del meu colòs fins que estigui llest per compartir-lo amb el món. Espero que aviat es revolti contra el seu creador.
