Per mi les residències d’escriptura són una de les set meravelles de la humanitat: són l’últim refugi i l’última esperança per als escriptors, sobretot si, com en el meu cas, treballen en una llengua minoritària com és la catalana. Fins ara havia estat a residències dels Estats Units i Hongria, i sempre m’hi he sentit com a casa i n’he sortit enriquit, perquè m’ofereixen oportunitats de documentar-me in situ, i hi puc treballar amb calma i sense interrupcions, aïllat de les rutines, la feina com a periodista i l’actualitat més immediata.

La residència Faber d’Andorra no ha estat l’excepció, i he gaudit amb plaer de poder-hi treballar durant tres setmanes d'aïllament i treball intens. No ha estat El meu any de repòs i relaxació, com el llibre de l’Ottessa Moshfegh, sinó tres bones setmanes de treball i concentració, ja que un període de solitud com aquest és bo per centrar-se i submergir-se en el projecte. Els dies a la Faber m’han permès dibuixar el pla de treball i d’escriptura pels propers mesos. A la vegada, he pogut documentar-me sobre les travessies pel Pirineu, tant de maquis com de passadors i refugiats, un fenomen que no coneixia i que a Andorra va tenir una importància especial. I ho he pogut fer des de la muntanya i en primera persona, trepitjant la vall de Sorteny i el port de Siguer com des de la Vall d’Incles i els passos de Fontargents.

El pis de la residència ha cobert perfectament les necessitats d’escriptor que vol tranquil·litat i tenir-ho tot a mà, i l’entorn, amb el Valira a tocar, és una meravella, i ha resultat el contrapunt perfecte per descansar. O per continuar treballant, perquè algunes de les millors idees m’han assaltat mentre caminava pels boscos del Principat.