Estades temàtiques / NOU PERIODISME / Olot
LUIS GUILLERMO HERNÁNDEZ
Del 15 de maig de 2017 al 30 de maig de 2017
Biografia
Luis Guillermo Hernández és periodista, acadèmic i candidat a doctor en Comunicació per la Universitat Iberoamericana.
Té una experiència de més de 20 anys en premsa escrita, televisió, ràdio i mitjans digitals. És corresponsal de diversos mitjans llatinoamericans a Mèxic.
També l’han inclòs en l’antologia Generación ¡Bang! Los nuevos cronistas del narco mexicano (Planeta, 2012) i en els llibres col·lectius 72 Migrantes (Almadía, 2011) i Entre las cenizas (Sur+, 2012), finalista del Premi Internacional de Periodisme Gabriel García Márquez de la FNPI el 2013.
És guanyador del Premi Nacional de Periodisme 2006, va rebre també el reconeixement del Premi Nacional de Periodisme Cultural Fernando Benítez 2011 i va ser finalista del Premi Latinoamericano de Periodismo sobre Drogas 2013.
Projecte
Luis Guillermo vol dedicar l’estada a Faber a acabar d’escriure el primer esborrany d’una novel·la periodística que ara per ara té com a títols provisionals La Petrolera o Nomás el recuerdo queda. Es tracta d’un relato periodístic literari sobre la vida d’una obrera mexicana anònima que viu i dona testimoni del sorgiment, auge i caiguda d’un imperi (la indústria petroliera mexicana) i el de tot el seu país, des de l’època del “miracle mexicà”, en què el país prometia prosperitat, fins a la decadència social i econòmica de la guerra pel narcotràfic i la corrupció del segle XXI.
Narrada a dues veus, a partir d’una àmplia conversa amb la protagonista i documentació històrica, La Petrolera o Nomás el recuerdo queda pretén ser el relato de la visió dels obrers anònims, que miren els esdeveniments que marquen la seva època i les seves vides sense poder fer-hi res.
Pels senders d’Olot
A Olot t’hi has de perdre per trobar el camí de tornada. I no és una metàfora, és una instrucció: s’hi ha de caminar a poc a poc, sense temps, els sinuosos senders de la Fageda, el Parc Natural de la Zona Volcànica en la Garrotxa, per oblidar moltes de les coses que destorben i tornar al punt de partida, aquest espai on es mantenen les ganes d’escriure, les històries per explicar i la necessitat de dir al món què veus, tal com ho veus.
És el millor regal que pots rebre de la Residència Faber. La possibilitat del retrobament amb el teu impuls inicial. La possibilitat que els teus dies i nits foscos estiguin en equilibri una altra vegada, com en els equinoccis. I això constitueix un privilegi estrany. Un caramel. Sobretot perquè ho vius rodejat de col·legues, d’amics amb inquietuds similars, amb històries similars, amb anècdotes tan semblants que et permeten entendre que el periodisme, tot i que sigui de latituds tan diferents com Mèxic, Rússia, els Estats Units, Catalunya, en realitat constitueix una sèrie de variacions del mateix fenomen: la cerca personal i col·lectiva de maneres d’expressió, la lluita contra el silenci en les nostres regions, l’exploració de noves narratives, la concreció de projectes que permetin al periodisme continuar sent útil a les nostres societats.
Els dies que vaig ser a Faber, no en vaig tenir cap dubte, em van conduir a un lloc que feia molt de temps que no visitava. Potser pel vertigen de la feina quotidiana. Potser per la conseqüència del dia a dia. Potser perquè, com diu la vella cançó, un s’acomiada insensiblement de petites coses. El vaig retrobar mentre caminava perdut pels senders d’Olot, aquells dies bons que em va regalar la Residència Faber.