Estades temàtiques / NOU PERIODISME / Olot
JOAN SOLER
Del 15 de maig de 2017 al 21 de maig de 2017
Biografia
Director de l’Arxiu Històric de Terrassa, professor de Diplomàtica a l’Escola d’Arxivística i Gestió documental de la UAB, i president de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya. Des de l’any 2004 que investiga sobre els nous usos de la Diplomàtica, entesa com la ciència que estudia l’autenticitat documental dels productes d’informació fets en qualsevol època històrica, també el present. Ha treballat amb documentació medieval, moderna i contemporània, sent especialment prolífic en l’estudi de l’autenticitat documental dels documents digitals. Que el document sigui autèntic és vital perquè pugui ser font de garantia. En la seva gestió i protecció hi ha la base per a unes organitzacions més transparents, per a un accés a la informació de qualitat i per a la provisió d’informació que permeti retre comptes i obtenir coneixement crític.
Projecte
Dos són els àmbits que vull treballar durant la meva estada a Faber. L’avaluació de la qualitat i la genuïnitat de la documentació utilitzada per la premsa per justificar certes notícies i demostrar-ne la seva veracitat. En segon lloc, el millorament del mètode de treball més adient per garantir que els documents digitals disposen de les metadades adequades per preservar a llarg termini les seves propietats essencials, és a dir, la fiabilitat, l’autenticitat, la integritat, la identitat, l’accessibilitat i la usabilitat. Un mètode d’anàlisi crítica validat permetrà dotar de garantia i qualitat la informació que la premsa fa circular per canals digitals. A la vegada el ciutadà podrà disposar d’una eina per enriquir els arguments d’anàlisi crítica de la informació, podent tenir criteri per destriar la notícia genuïna de les fake news.
Un esborrany és un esborrany
I això vol dir que si és només un esborrany és un document incomplet, inacabat, de treball, sotmès encara a variacions i possibles noves versions, sense ser un document final. I si no és final no és un document original, i per tant no pot ser primer, complet i efectiu jurídicament. I això és el què diu la ciència diplomàtica, la que s’ocupa de l’estudi de l’autenticitat i la falsedat dels documents de natura jurídica en tots els seus diferents estats de transmissió.
La primera conclusió és que l’esborrany publicat per El País, per la seva natura, no pot produir cap tipus d’efecte jurídic, és a dir, no es pot utilitzar ni a favor ni en contra de res. I ni molt menys es poden iniciar accions judicials. Formalment li falta tot tipus de garanties. No està validat, per tant no està finalitzat i no es poden atribuir responsabilitats a les persones que l’haurien d’haver validat. No disposa de cap informació que demostri el seu origen, el diari les silencia. Les metadades del pdf penjat per El País només ens indiquen que fou extret d’un sistema a les 18:29 del dia 20 de maig, que fou creat com a pdf a les 20:29:06 del mateix dia, i que fou modificat novament a les 23:00:17, del dia 21 de maig. Posteriorment es va publicar el dia 22 de maig. Aquestes metadades impedeixen saber la procedència, l’origen i, per tant, la legitimitat de la font. Aquestes metadades ens indiquen, a més, possibles canvis en el procediment d’elaboració del document per associar-lo a la notícia. És a dir, aquest document no hauria passat mai el sedàs de cap departament de factchecking d’un diari d’una certa categoria. El diari que publica l’esborrany, per tant, deslegitima la genuïnitat del document d’entrada, per ser incapaç (o no voler, emparant-se amb el principi periodístic de la protecció de les fonts originals) de dotar-lo de certesa i d’informar-nos sobre el seu origen. Aquest exercici hauria carregat de força probatòria el document, l’hauria carregat de legitimitat. En canvi, el que fa és precisament el pas contrari.
Tot plegat no vol dir que el què digui el document sigui una falsedat. Diem que el document no és legítim per a ser prova, de fet jurídicament no ho pot ser. Però en cap cas es pot negar la veracitat de la informació que transporta. Aquesta és una de les paradoxes de l’estudi diplomàtic. Tenim el famós cas de l’esborrany de l’UDEF que el novembre de 2012, va utilitzar el diari El Mundo per pervertir el procés electoral del 25 de novembre al Parlament de Catalunya. En aquell moment es va generar el mateix revol que ara. El document també era un esborrany, no registrat, interpretat interessadament pel diari, i presentat de manera incompleta pel mateix diari. Es deien moltes coses d’una tal família Pujol, que després … en fi, tots coneixem el després. En tot cas, aquell esborrany va acabar determinant segurament molts canvis de vot a última hora i que el resultat d’aquelles eleccions fossin diferents als que haurien estat.
Els efectes que produeixen aquestes accions són de clara ordre política i d’orientació de l’opinió pública cap a llocs concrets. Un esborrany que acaba determinant les declaracions polítiques, orientant el posicionament de partits, encenent l’opinió pública, incendiant Twitter i provocant desassossec una vegada més. El veritable procés que estem vivint és el de la pèrdua de confiança més absoluta en com la premsa està presentant les seves fonts. En època de postveritat i fake news, aquesta manera de treballar interessadament documents que jurídicament no se sustenten, també és una acció criticable i rebutjable. És una manera també d’aportar fantasies a l’opinió pública i evitar el fons del problema. I això també els ciutadans ho hem de saber i prendre’n consciència. Per això es troba a faltar en molta premsa l’argumentació de criteris sòlids per desacreditar certes fonts i posar límits a escalades d’aquest tipus. La diplomàtica és una ciència més a l’abast del ciutadà per determinar allò que és autèntic i, a continuació, fer-se una idea certa sobre què pot ser veritat i què no. Incorporaria aquest coneixement ràpidament a tots els departaments de factchecking dels diaris. Si és que encara queden diaris i departaments de factchecking.
