11 dies al gener

Vaig trigar quatre hores a venir a Barcelona amb un avió des de Sant Petersburg, un altre dia per sentir-me com a casa a Catalunya, 24 hores dormint poc, plens de passejades sense mirar cap mapa, asseguda a les cafeteries de la cantonada observant cases, ocells i persones.

Vaig trigar una hora i mitja més a la tarda a anar cap a Olot, la capital del país del volcà, la Garrotxa, amb el seu aire més fred i cruixent, els primers trencs d’alba per als quals sempre era tard, les llargues postes de sol amb núvols que s’alçaven contra cels, rentant-los fins que apareixia un color més fosc amb forats estrellats.

L’autobús em va portar a un hotel lluminós on un grup d’individus que venien de diversos continents havien recorregut diversos mars i oceans, havien viatjat per llengües i controls de passaport —m’esperaven per dir el seu nom en veu alta.

Artistes, cineastes, arquitectes, planificadors urbans, acadèmics, tots reunits durant els dies següents per compartir esmorzars i sopars, parlar de ciutats, persones que hi viuen, persones que somien i construeixen cases i formes noves, persones que protesten i que creen persones, persones que s’estimen, persones felices i tristes.

Parlem dels nostres entorns, parlem de menjar, de la nostra vida amorosa, dels nostres grans projectes, de les nostres aspiracions, de les nostres experiències d’obertura d’aquest món a través de les nostres ulleres i de trobar paraules en un llenguatge no natiu per a la majoria de nosaltres.

Ens ensenyem nous sons, vam inventar paraules noves, vam aprendre a fer pa en tomàquet, vam beure vi negre i vam jugar amb mongetes blanques.

Vam visitar pobles medievals amb arbres de caquis, vam travessar la vall passant per una granja de vaques i vam tastar la seva llet. Vam anar a casa d’un fabricant de mobles local que també era criador d’ovelles i propietari d’un gos que parlava. En aquesta última visita vam saber que aquest gos era una celebritat de televisió local. El vam veure bordant els nombres i els colors.

Se sentia molt acollidora i càlida la vall envoltada de muntanyes, les quals van haver de foradar per poder entrar i sortir a través dels túnels, i deixar el crepuscle de la nit brillant de Barcelona.

Però, a Olot, també vam aprendre de la terra que ens envoltava, mirant-la des del cim dels antics volcans, tan vells que ningú els consideraria ja més perillosos, només formacions extenses de terra i minerals i pols barrejada amb paisatges no-humans , estranys en els temps de l’antropocè.

Vam inventar ciutats; bé, almenys ho vam intentar.

Vam inventar històries, que encara han de passar.

Vam cantar (una vegada), vam fer una festa de tast de formatge, vam veure una pel·lícula sobre Jane Jacobs.

Alguns de nosaltres vam acomiadar-nos en una estació d’autobusos amb les galetes típiques de la regió per menjar durant el trajecte.

Vam travessar els camps amb hortalisses d’hivern que encara es veien als horts d’altres persones, ens vam impregnar de la llum del sol i ens vam allunyar amb tot aquell equipatge nou a casa, amb una visió més àmplia de la nova vida entre els turons amb les cases de pedra antigues.

Cada dia i hora a Olot es tractava de teixir un fil que no es pot veure ni tocar. Un fil que estires cap a un altre lloc del món, de tornada a casa on hi ha neu, de tornada a la teva vida normal que tens o que tindràs en futurs viatges. Aquest fil sempre es connecta als llocs on has estat i si l’estires lleugerament —potser desbloqueges els teus records o observes fotos o parles als teus amics sobre els teus viatges— i immediatament et trasllada allà. Els planificadors de transport encara no han donat nom a aquest mode de transport, però aquest fil cobreix aquest planeta amb moltes rutes invisibles que es fusionen en una xarxa. I nosaltres som nosaltres, els viatgers i els residents, qui la pavimenten.