Biografia

Director de la companyia FlyHard, de la qual en va ser fundador, des de 2005 fins a 2013. Fundador i director artístic de la SALAFlyHard des de la temporada 2010/2011 fins a 2013. Estudis d’Ingenyeria Superior de Telecomunicacions 1996-2001. Estudis de la Llicenciatura de Belles Arts. 2001-2005. Professor de dramatúrgia a l’Institut del Teatre, Eolia i l’Escac.

Ha escrit una trentena de textos teatrals, entre els quals destaquen Port Arthur (2016, Festival Grec), Idiota (Sala Muntaner, 2015), Vilafranca (Teatres amics / Teatre Lliure 2015), Ruz-Bárcenas (Teatro del Barrio, 2014), Una història catalana (TNC, juny 2011/2013), Pàtria (Teatre Lliure, 2012), Un home amb ulleres de pasta (SALAFlyHard, 2010), Sopar amb batalla (Versus Teatre, 2010), La Revolució (La Villarroel, 2009), Lena Woyzeck (Temporada Alta, 2008), La Ruïna (La Villarroel, 2008), City/Simcity (Sala Beckett / Club Capitol, 2007) i Wolfenstein (AREAtangent / Versus Teatre, 2006).

Ha obtingut el Premi Ciutat de València per Estralls, el Premi Ciutat d’Alcoi 2005 amb Beckenbauer, el Premi Marqués de Bradomín 2005 amb Andorra i el Josep Robrenyo 2002 amb Les millors ocasions. La trilogia composta per Wolfenstein, Tetris i City/Simcity va rebre el Premi de la Crítica de Barcelona a la revelació de la temporada 2006-07, el premi Crítica Serra d’or al millor text teatral de 2006 i nominacions als Premis Butaca i als Premis Max. Premi Butaca al millor text teatral de 2009 per La Revolució. Premi Time Out a la millor obra de 2011 per Un home amb ulleres de pasta. Premi Butaca al millor text teatral de 2011 per Una Història Catalana. Premi Ciutat de Barcelona de teatre 2012 per Pàtria. Premi Butaca al millor text teatral de 2015 per Vilafranca.

Projecte

El treball a fer durant l’estada a la residència Faber és l’escriptura de l’obra teatral La broma final. Jordi Casanovas fer-se preguntes sobre els límits de l’humor i la censura. Li agradaria escriure una comèdia incòmoda i portar-la al públic del teatre a situacions aparentment divertides que no haurien de ser-ho. Quan el president Trump va ser escollit, ell va comprovar que alguns humoristes dels Estats Units i de Catalunya reproduïen els seus acudits racistes i sexistes perquè l’estaven parodiant. Però quan feien això, de què rèiem nosaltres: de l’acudit de Trump o de la parodia? Potser aquella parodia era necessària per nosaltres per gaudir d’uns sentiments i pensaments immorals que igualment tenim.