Dies per motivar-se

Quan vaig baixar del bus que em va portar fins a Olot sabia que m’havia d’afanyar. Que els guanyadors del Premi Mecoph de Periodisme Literari ja estarien presentant els seus relats publicats en dos llibres ⎯Cuando encuentres a Malinowski and Ritmos para el paraíso⎯ a Can Trincheria, i que jo m’hi havia d’afegir després per parlar del meu text.

Però el que no sabia és que quan arribés em trobaria un públic molt atent, veïns d’Olot i d’altres vinguts des de Barcelona ​​per saber com cada un va arribar a les seves històries i com les va anar embastant fins a aconseguir el text final. Tampoc sabia que la conversa amb els nous alumnes del màster s’allargaria tant que Can Trincheria tancaria i hauríem de continuar debatent a l’Hotel Riu, on ens allotjàvem.

No m’imaginava, tampoc, que ara ja de tornada a Xile, enyoraria a cadascuna de les persones que vaig conèixer a la residència. Perquè, encara que tots treballaven en els seus projectes, també ens vam donar el temps per fer el que potser en cap altre lloc hauríem pogut fer: conèixer-nos entre periodistes de diferents països, adonar-nos que teníem temes en comú i que era possible (i més encara, important) continuar ajuntant-nos i col·laborant, per molt lluny que estiguem geogràficament.

Amb ells vam llançar les primeres línies per fer una xarxa de col·laboració des dels nostres respectius països.

A la residència Faber vaig poder conèixer a periodistes i escriptors que tenen projectes i treballs interessants, col·laboratius i individuals, que estan molt motivats per la seva tasca i pel que passa al seu entorn.

Fer periodisme pot tornar-se a estones un treball rutinari, però llavors hi ha les experiències com la que em va permetre vivenciar Faber, que et connecten amb persones plenes d’idees i de passió per escriure, que et pregunten sempre què faràs després. La resposta encara no la tinc. Però ja tinc la motivació.