Desplaçament i comunitat a Olot. 

He estat pensant recentment en la qüestió del desplaçament. El meu camp, els estudis urbans i la geografia s’han vist particularment afectats pel tema en els últims anys. De fet, el desplaçament és un problema urgent a Catalunya, on l’augment dels costos de l’habitatge ha obligat els habitants de la ciutat a abandonar els centres històrics. En una excursió d’un dia a Girona, vaig establir una conversa amb un jove cambrer en una taverna als afores del casc antic sobre com la indústria turística ha afectat la vida quotidiana en aquesta capital provincial. A la volta de la cantonada penjava una enorme pancarta que incitava els turistes a ser conscients de les formes en què la seva presència ha transformat el teixit urbà.

Olot, però, és un lloc interessant per considerar les formes en què el desplaçament en altres llocs —i, en general, el moviment de persones i capitals— contribueix als paisatges urbans contemporanis. El que veiem en aquesta petita ciutat són els efectes del desplaçament en la producció d’una topografia viva de coexistència. Segons diversos pamflets, a la ciutat hi viuen més de 85 nacionalitats, una estadística sorprenent per a un lloc amb menys de 35.000 habitants. Aquesta diversitat sorgeix per l’espectre del desplaçament, però en llocs allunyats dels pintoresques turons de la Garrotxa. En canvi, la guerra i la violència, els estralls de la desigualtat econòmica o el creixent terror de la inhabitabilitat relacionada amb el clima han portat a les persones a abandonar les seves llars. A Olot s’han creat nous centres de socialitat i intercanvi.

Hi ha diversos exemples que em semblen il·lustratius de la marcada diversitat de la ciutat. Una nit, un altre resident i jo vam trobar un bar shisha, al costat del nou i brillant mercat. Allà vam trobar grups de persones, majoritàriament descendents de marroquins i de l’Àfrica subsahariana, junts al voltant de petites taules. Van riure i van xerrar per sobre de l’estrèpit de la música dels Top-40. Vam acabar assegudes amb un gran grup d’homes marroquins que ara vivien a prop de Vic. Ens van dir que estaven lliures de les pressions socials que sentien al seu país. Una setmana després, un altre resident i jo vam dinar al Firal, l’animat i majestuós bulevard. Tot d’una, dotzenes d’homes i dones sikhs, vestits amb roba tradicional, van passar corrent. Un camió obert adornat amb acolorides flors aviat els va seguir, amb gent fent gresca asseguda a la seva plataforma. Enmig d’un diumenge bastant mandrós, vam poder albirar una celebració del 550è aniversari del naixement del fundador de Guru de l’Sikhisme Nanak. A ciutats i pobles de tot el món amb poblacions sikhs, s’estaven desenvolupant processons similars. El que vam veure en els dos casos va ser com el desplaçament en altres llocs havia creat, paradoxalment, una comunitat aquí a Catalunya. No hem de pensar en la diversitat ètnica i multiracial en termes utòpics, però crec que hem de ser conscients dels processos relacionals que contribueixen als espais emergents d’intercanvi i convivència.

Mentrestant, és temptador pensar que aquests fluxos de persones i la seva influència en el lloc són nous. No obstant això, mentre caminem per Olot es veuen evidències, encara que subtils, de processos històrics de mobilitat i emplaçament. Xerrant amb una persona d’Olot, vaig saber que Manuel Malagrida, responsable de l’extensió de la ciutat, va fer la seva fortuna en part gràcies a la tracta transatlàntica d’esclaus. Les elegants corbes i rotondes del nou teixit urbà també es van construir a través de processos transnacionals d’intercanvi. En aquest cas, el fill pròdig d’Olot va tornar amb riqueses d’altres llocs per afavorir el desenvolupament de la seva ciutat natal. Aquesta història també ens recorda el paper de Catalunya en les geografies històriques de l’imperi, la raça i l’explotació, que en part donen lloc als fluxos migratoris actuals. Enfront de la bonica vila del Malagrida hi ha una petita urbanització de modests blocs d’apartaments. Un matí, mentre feia fotos, va passar un home africà vestit amb vestits tradicionals. En el moment, el passat i el present de la raça, el lloc i la mobilitat van convergir a l’assolellada vorera de l’Eixample d’Olot.