Si estimes el que tens, tens tot el que vols

Si estimes el que tens, tens tot el que vols. Aquesta dita catalana resumeix perfectament el camí que ha iniciat Catalunya i que continua seguint per poder fer-se càrrec del seu destí. No és difícil fer-se càrrec del teu destí quan ja t’has fet càrrec de la teva consciència. Ho he vist. Ho he viscut. I, com a cabilenc enamorat de la vida, noto pessics de gelosia. Una gelosia positiva, és clar. Quan em van seleccionar per assistir a aquesta nova residència d’escriptura a Olot (Faber), a la Garrotxa, la fascinació va ser immediata. Poc o molt, el meu espanyol i el meu francès aconsegueixen salvar-me. Entenc, més o menys, la llengua catalana. «Molt bé!» m’animen cada vegada que aprenc una paraula o dues de català.

Com tots els éssers humans quan van de viatge, em deixo dur pel joc de la comparació. Un joc de vegades seriós, d’altres divertit. Catalunya, Tamurt (Cabília). Els catalans, els cabilencs. Certament uns contextos històrics i socials diferents, però quan l’Anna Ballbona (una autora que escriu en català) m’explica com va viure el seu avi, em recorda com va viure el meu. I tots dos van seure a la vora d’un foc perquè les seves mares els expliquessin contes. Tots dos van aprendre la llengua de les seves mares a través del conte, el poema, les interaccions de la vida de cada dia, a través d’una saviesa plena d’experiència de vida, i no pas a les escoles i els instituts. Molts catalans durant la dictadura de Franco van ser perseguits, assassinats o expulsats del país. La seva llengua va ser prohibida. Això em recorda Boumédiène. Em recorda els anys que el cabilenc estava prohibit fins i tot als carrers.

Després, la història va fer el seu camí. Va gratificar els catalans, i molt poc els cabilencs.

Ho veig aquí a Olot i als pobles dels voltants. Veig l’orgull de ser català en els ulls de les persones als carrers. En el seu «Bon dia!». A les seves llibreries plenes de llibres escrits en la seva pròpia llengua. Ho constato en les seves xerrades literàries, polítiques, socials. Ho veig en els seus canals de televisió i de ràdio, que són molts. Ho noto en els seus cinemes, en els seus teatres, a les ciutats i els pobles nets i bonics. Catalunya no és folklòrica. Catalunya aprecia els seus escriptors, els seus artistes, els seus investigadors, els seus creadors, els seus historiadors… i els reserva un lloc destacat. Una mica menys que els futbolistes, és veritat, però hi tenen el seu lloc, els seus editors, els seus crítics literaris a les revistes i diaris en llengua catalana.

Em quedo meravellat cada vegada que estic davant l’aparador d’una llibreria, davant un quiosc, davant de cartells de cinema o de teatre, davant un rètol d’informacions. Com un nen, començo a somiar. Em veig a Cabília davant d’una llibreria on els llibres en cabilenc estan ben col·locats, ben indicats, no pas abandonats a la rebotiga o llençats en un racó ple de pols. Em veig di Tmurt [sic] en una taula d’un restaurant triant en un menú escrit en cabilenc. M’imagino en una biblioteca a Freha o Tizi Ouzou fullejant l’últim llibre Salem Zenia Jo sóc l’estranger (Nekk d ajenṭaḍ) que vaig trobar, en versió bilingüe (català i cabilenc), en una llibreria d’Olot. Els catalans són conscients del que tenen i SABEN com cuidar-ne. Rics o pobres, la majoria té coneixements culturals i literaris. Alguns dels seus empresaris inverteixen i promouen l’art i la literatura, essència de tot un poble. Tothom, llevat dels qui només el parlen, llegeixen i escriuen en la seva llengua.

Per tant, ens pertoca estimar el que tenim, el que som, per nosaltres mateixos, entre nosaltres mateixos, per a nosaltres mateixos, abans que els «altres» ens el vinguin a «cantar», bé o malament, sense mirar-nos el melic, sense problemes inútils, sense odi, sense folklorització. És així com tindrem el que vulguem. Adéu!