Estades temàtiques / NOU PERIODISME II / Olot
ALAN RUIZ
Del 26 de setembre de 2018 al 30 de setembre de 2018
Biografia
Ha escrit sobre política estatunidenca, la crisi dels refugiats i l’extrema dreta a Escandinàvia, entre altres temes, a La Vanguardia, El Periódico i l’Ara. A SomAtents ha escrit sobre discapacitat, habitatge i els drets de la comunitat LGTB. Ara forma part de l’equip de Catalan News, el mitjà en anglès de l’Agència Catalana de Notícies. Fan un informatiu diari sobre l’actualitat catalana per a una audiència internacional. Cobreixen esdeveniments com l’1 d’octubre, les eleccions i els atemptats de Barcelona i Cambrils. Parafrasejant el dibuixant Manel Fontdevila, Ruiz diu que va fer “la mili” del periodisme local durant cinc estius al Regio7”. Ha estat voluntari al departament de comunicació de la Fundación Vicente Ferrer a l’Índia i ha obtingut la beca Robert Schuman al Parlament Europeu.
Projecte
El meu objectiu és, d’una banda, aprofundir la meva participació al col·lectiu SomAtents i poder discutir amb els meus companys i companyes el rumb del projecte i planificar els objectius i reptes del proper any; de l’altra, m’interessa tenir un espai on poder repensar i avançar diversos reportatges que tinc pendents.
Per què escrivim?
Per què escrivim? I per a qui? Què esperen de nosaltres els lectors i què és el que realment els donem? Som honestos amb ells? Ho som amb nosaltres mateixos? Mentim? Contestar aquestes preguntes hauria de ser fàcil per a qualsevol periodista —al cap i la fi, la qualitat de la nostra feina depèn de la resposta—, però és probable que la majoria no tinguem temps per parar-nos a pensar realment què implica l’exercici de la nostra professió. És normal: no tenim temps. I encara en tenim menys quan la revolució digital i les noves rutines de producció i consum d’informació ens obliguen a estar sempre connectats a allò que anomenem actualitat. És normal, però no és una excusa. Ara més que mai és necessari que els periodistes dubtem, que qüestionem la nostra feina —sense pietat— i que no deixem de preguntar-nos perquè escrivim i al servei de qui ho fem.
Fer tot això en el nostre dia a dia frenètic és complicat. Per aquest motiu és essencial que existeixin espais com la Faber; espais que permeten a hom prendre el control del pas temps, espreme’l o aturar-lo segons convingui, buscar la frase perfecta durant hores i esborrar paràgrafs sencers quan sigui precís. Espais on, en definitiva, podem parar-nos a preguntar per què fem el que fem.
És el segon any que participo en la Faber com a membre del col·lectiu SomAtents. Aquesta vegada l’objectiu és més ambiciós: volem reformular el projecte per arribar a més gent i millor (i fer-ho, és clar, d’acord amb el que nosaltres creiem que dona sentit a l’exercici de la nostra professió). Afrontar ambdós reptes no només requereix moltes hores de discussions en grup; també —fins i tot diria sobretot— és precís treballar la relació amb la resta de membres del col·lectiu: millorar la comunicació intragrupal, aprendre a dissentir, a teixir consensos i a passar del “jo” al “nosaltres”.
Els dies que hem passat a la Faber han servit per fer tot això possible i posar els fonaments d’una nova etapa per al col·lectiu. I el que és més important: ho hem fet havent discutit també amb altres residents que ens han alimentat amb les seves crítiques i suggeriments.