Inspirador

Potser vaig pujar al bus amb l’emoció de qui emprèn un viatge important. Certament, m’esperaven moltes hores per creuar-me tot el país de sud a nord. Feia molts anys que no trepitjava la Garrotxa i el record que tenia era el d’uns dies feliços amb la meua família i el d’una sortida amb l’institut. Em vaig retrobar amb uns paratges de naturalesa exuberant, amb una verdor intensa que estava a punt d’expirar amb l’arribada de la tardor i que jo només coneixia dels camps d’arròs al juliol.

L’equip de Faber era pura amabilitat, i ens van tractar i acollir de forma molt personalitzada. A les habitacions ens podíem tancar durant totes les hores del món per dedicar-nos als nostres projectes d’investigació i després podíem sortir a descansar a una esplèndida terrassa envoltada d’un paisatge privilegiat que jo ja enyoro, des del meu sud.

Vaig agrair sincerament la possibilitat de xerrar i conèixer altres periodistes vinguts d’arreu del món. Als sopars, després de discutir sobre notícies, mitjans o nous diaris digitals, acabàvem parlant de Tom Wolfe, Gay Talese o Kapuscinski. Jo, que prefereixo sempre escoltar a parlar, vaig tenir la sensació que a cada àpat aprenia moltes coses noves. Especialment interessant va ser també poder oferir una xerrada sobre periodisme literari en un espai tan singular com Can Trincheria. Olot, quina de racons espectaculars amagues.

En marxar de la Faber i tornar a la faena al dia següent, un dels meus companys  em va preguntar en broma que tal el meu “retiro espiritual”. Potser sí que tenia part d’això. O almenys per “retirar-me” uns dies de les rodes de premsa i els centenars de correus diaris i poder centrar-me, d’una banda, en acabar un reportatge que havia d’entregar de seguida i, de l’altra, en reprendre un treball d’investigació que potser em portarà mesos o anys. Encara que la meua estada fou més breu que la de molts dels meus companys, a la Faber vaig trobar el silenci que necessitava, la solitud que em mancava i la inspiració que buscava. Quasi res!