La família del meu pare va emigrar de l'Iraq a Israel als anys 50. El cognom original de la família es remunta 3000 anys enrere, a l'època de l'exili babilònic. La família de la meva mare és de Bulgària. Són "jueus sefardites", és a dir, jueus que van ser expulsats de la Península Ibèrica a finals del segle XV i que van portar una identitat jueva distintiva de la diàspora al sud d'Europa i al nord d'Àfrica. La meva àvia parlava ladí, la llengua dels jueus sefardites que vivien als Balcans, el nord d'Àfrica, Grècia i Turquia. El ladí conserva moltes paraules i usos gramaticals que s'han perdut a l'espanyol modern.

La meva mare no parla aquesta llengua. Jo no parlo la meva llengua materna, ni la del meu pare. En emigrar d'Israel al Regne Unit he perdut la meva llengua. Ara sempre parlo la llengua dels perduts...

Olot coneix aquesta llengua. És una prova notable dels continus desplaçaments dels jueus a Europa i d'Europa. En plena II Guerra Mundial, es va trobar una làpida de dedicació (pedra angular) amb text en hebreu a les ruïnes de la capella del Cementiri d'Olot que va ser incendiada al començament de la Guerra Civil espanyola. Actualment està exposada al museu de l'església de Sant Esteve d'Olot.

La inscripció de la pedra angular esmenta la ciutat de Béziers com el lloc on els jueus es van assentar després del seu suposat exili de Terra Santa i van viure relativament lliures sota el domini qatarià. El 1209 els habitants de Béziers van ser massacrats i la ciutat va ser incendiada pels croats catòlics albigesos en el que els historiadors descriuen com "un dels casos més concloents de genocidi en la història religiosa". La família del fundador de la sinagoga, a qui està dedicada, va aconseguir escapar de Béziers a Olot, per probablement escapar 300 anys després de la Inquisició espanyola.

Una fugida que també van haver de fer els avantpassats de la meva mare.