Marina Espasa va parlar de la seva trajectòria professional, és a dir, què ha fet per acabar sent avui escriptora i crítica literària. Després d’estudiar Filologia Romànica a la UB, fer uns cursos de doctorat en Literatura Comparada a la UPF i un màster d’Escriptura per a la Televisió i el Cinema a la UAB, «ja tenia la carpeta de títols ben plena». Arrencava el segle XXI i, a Barcelona, una televisió local municipal, BTV, canviava de director. Amb l’arribada de Joan Tàpia, antic director de La Vanguardia, es van produir una sèrie de canvis a la graella de programació, i un d’aquests va ser l’aparició d’un programa sobre llibres, amb entrevistes a escriptors, reportatges sobre biblioteques i llibreries i recomanacions. Per una sèrie de casualitats, Marina Espasa hi va entrar a treballar com a reportera, sota les ordres del periodista Emili Manzano. «Aquesta feina em va obrir un món, el de l’edició i els escriptors de Barcelona, les llibreries, les biblioteques i els lectors, tant els que recomanaven llibres (Javier Pérez Andújar, Victor Amela, Andrés Ehrenhaus, Mita Casacuberta, Ada Castells, Eugènia Broggi, Joan Riambau…) com els espectadors, que ens escrivien i amb qui manteníem un diàleg fluid». Van ser sis anys a BTV, i després quatre a TV3, on el programa va passar a dir-se “L’hora del lector”, però va mantenir més o menys la mateixa estructura. «Vaig trobar temps per escriure la meva primera novel·la, La dona que es va perdre, que em va publicar Empúries el 2012.»

Paral·lelament va començar a escriure crítica literària a la revista Time Out, que va llençar-se el 2008, i d’allà va passar a fer-ne al diari Ara, quan va néixer el 2011. Va compaginar aquesta feina de crítica amb la de professora d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i amb la redacció de la meva segona novel·la, El dia del cérvol (L’Altra, 2016). I des de fa gairebé un any que té un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona per dirigir l’Oficina UNESCO Barcelona Ciutat de la Literatura.