La meva xerrada va començar amb una exploració de com aprenem (o no aprenem) sobre la mort a les escoles, com les històries per a nens ensenyen que la mort és alguna cosa que es pot evitar si sou intel·ligents i la ciència darrere de com els recordatoris de la mort animen la gent a ser més racista, misògina i dependents dels béns materials. Vaig entrellaçar la meva pròpia història per enfrontar-me a la mort sobtada del meu pare, i vaig descriure els set festivals de mort que estic visitant per investigar les diferents maneres d’enfrontar l’angoixa per la mort.

Una dona em va preguntar si enviar un missatge de text a un amic mort és part del procés de curació, “o estic actuant de manera estranya?”. Per mi, això va posar de relleu el meu punt, el poc marc que tenim a Occident pel que fa a la mort i el dol. Vaig dir que sí, que hi ha dues lliçons que aprendre dels festivals de la mort: que la mort és normal i que el dol és un procés personal per a tu.